El cas Navarro, un gran nyap

Cada dia fa més l’efecte que el par­tit del 10 de juny, al Palau i con­tra el Basko­nia –eli­mi­nació en les semi­fi­nals del play-off per 3-1–, serà l’últim ofi­cial en la car­rera espor­tiva de Juan Car­los Navarro. El Barça Lassa no s’ha pro­nun­ciat en aquest cas públi­ca­ment, però, entre bas­ti­dors, la pressió al capità perquè ho deixi és total. I el que després d’aquell par­tit era un “tinc ganes de con­ti­nuar, no me’n vull anar així”, ja s’havia con­ver­tit en un “el que bus­quem és la fórmula per ser útil al Barça”, a Andorra fa deu dies.

Acabi com acabi tot ple­gat, és evi­dent que la gestió del cas Navarro està sent lamen­ta­ble. Per part de tot­hom. Estem a 23 de juliol i el més calent és a l’aigüera. Agradi més o menys, la rea­li­tat és que la Bomba és una lle­genda, el juga­dor de més rellevància en la història de la secció, i, com a tal, mereix els màxims honors i res­pecte. I el club ha estat lent, molt lent de refle­xos. Pri­mer, per no haver acor­dat amb ell una data de cadu­ci­tat com a juga­dor quan va sig­nar, l’estiu pas­sat, la reno­vació per deu anys, i segon, si el 25 de juny tenia tan clar que no volia que con­tinués, per què no pre­pa­rar-li un seguit d’home­nat­ges amb el curs en joc –com amb Ini­esta– perquè s’aco­miadés ves­tit de curt? Com Déu mana. Navarro, però, tam­poc hi ha aju­dat, rei­te­rant en la seva con­tinuïtat quan tenia argu­ments per intuir que la corda es podia tren­car per part del club. Ara, el que passi sem­blarà forçat, lluny del que exi­geix la dimensió d’una icona del Barça.