Cada dia fa més l’efecte que el partit del 10 de juny, al Palau i contra el Baskonia –eliminació en les semifinals del play-off per 3-1–, serà l’últim oficial en la carrera esportiva de Juan Carlos Navarro. El Barça Lassa no s’ha pronunciat en aquest cas públicament, però, entre bastidors, la pressió al capità perquè ho deixi és total. I el que després d’aquell partit era un “tinc ganes de continuar, no me’n vull anar així”, ja s’havia convertit en un “el que busquem és la fórmula per ser útil al Barça”, a Andorra fa deu dies.

Acabi com acabi tot plegat, és evident que la gestió del cas Navarro està sent lamentable. Per part de tothom. Estem a 23 de juliol i el més calent és a l’aigüera. Agradi més o menys, la realitat és que la Bomba és una llegenda, el jugador de més rellevància en la història de la secció, i, com a tal, mereix els màxims honors i respecte. I el club ha estat lent, molt lent de reflexos. Primer, per no haver acordat amb ell una data de caducitat com a jugador quan va signar, l’estiu passat, la renovació per deu anys, i segon, si el 25 de juny tenia tan clar que no volia que continués, per què no preparar-li un seguit d’homenatges amb el curs en joc –com amb Iniesta– perquè s’acomiadés vestit de curt? Com Déu mana. Navarro, però, tampoc hi ha ajudat, reiterant en la seva continuïtat quan tenia arguments per intuir que la corda es podia trencar per part del club. Ara, el que passi semblarà forçat, lluny del que exigeix la dimensió d’una icona del Barça.