Cinc persones van ocupar el càrrec de màxim responsable de l’esport espanyol durant la llarga dictadura franquista: José Moscardó (1941-1956), José Antonio Elola Olaso (1956-1966), Joan Antoni Samaranch (1966-1970), Joan Gich Bech de Careda (1970-1975) i Tomás Pelayo Ros (1975-1976). Ells van ser els caps de la Delegación Nacional de Deportes (DND), que va ser l’antecedent de l’actual Consell Superior d’Esports (CSD). Expliquen que tots ells havien d’escoltar de boca del dictador, en les recepcions al Pardo, la mateixa pregunta sobre quan algun esportista espanyol guanyaria una medalla d’or en els Jocs Olímpics. L’únic que va acompanyar un esportista amb una medalla d’or penjada del coll va ser Joan Gich, quan Paquito Fernández Ochoa va guanyar l’or en l’eslàlom en l’esquí alpí en els Jocs d’hivern de Sapporo, el 1972. Durant el mandat del general Moscardó la delegació espanyola va guanyar una medalla de plata el 1948 i una altra el 1952. Durant el d’Elola, una de bronze, el 1960. Durant el de Samaranch, res de res, i el 1972 Gich va poder portar a Franco un bronze a més de l’or esmentat de Fernández Ochoa.

Un d’aquests delegados –que era com es coneixia els presidents de la DND–, el falangista José Antonio Elola Olaso, va tenir una pensada per mirar de fer content el dictador. Com que com a responsable de la DND també era el president del Comitè Olímpic Espanyol (COE), va decidir aprofitar la 63a sessió plenària del Comitè Olímpic Internacional (COI) que es va fer a Madrid l’octubre del 1965 per intentar escombrar cap a casa. En aquella època l’esport olímpic espanyol era poca cosa i les possibilitats de guanyar medalles als Jocs, i menys encara d’or, eren escasses. Com a president del COE, Elola Olaso va fer un discurs en la inauguració de la sessió del COI. Entre altres coses va dir: “Convindria revisar el sistema d’avaluació de les trobades olímpiques per tal que la major part dels països que acudeixen a la crida a la participació no se sentin decebuts pel sistema actual, que només situa als primers llocs els grans campions. Farem una proposició concreta en aquest sentit.”

La proposta va arribar l’endemà en la reunió que el comitè executiu del COI va fer amb els comitès olímpics nacionals. Elola va demanar dues coses: que la participació en determinats esports passi de tres a dos esportistes per país i, la més important, que es donessin més medalles. En concret, va demanar que s’estudiés la possibilitat d’atorgar una medalla estàndard per als esportistes que aconseguissin un bon resultat però sense haver guanyat ni medalles –tres primers– ni diplomes –del quart al sisè–. El seu argument, que en moltes ocasions els primers acabaven tots molt a prop els uns dels altres. Tres dies després, l’assemblea del COI va tractar el tema i va decidir enviar-lo al comitè executiu per al seu estudi. Un any després, en la 64a sessió del COI que es va fer a Roma l’abril del 1966, Joan Antoni Samaranch va ingressar al COI. Encara no era president de la DND ni del COE, però va demanar que les propostes del COE es reenviessin la sessió que s’havia de fer el 1967 i al final es van acabar retirant. En els Jocs Olímpics es van continuar donant només tres medalles i Franco va haver de continuar esperant la seva medalla d’or.