D’extrems n’hi ha de dos tipus, els garrinchas i els farsants. No en recordo el nom, però l’autor d’aquesta sàvia distinció era un brasiler reputat en matèria futbolística. Cal precisar que la primera categoria fa referència a Manuel Francisco dos Santos, més conegut per Garrincha, el mític 7 de Botafogo (1955/65), que amb una pilota als peus trencava les cintures dels defenses amb la mateixa implacabilitat amb què, amb una ampolla a la mà, es destrossava el fetge.

Garrincha és el referent etern de la DO extrem brasiler, les propietats de la qual són bàsicament: regat elèctric, velocitat i molt atreviment, tant per encarar rivals com per anar de cara a barraca (l’extrem europeu, en canvi, és més procliu a la centrada com a primera opció). Garrincha era tan bo que els seus moviments aguanten el pas del temps, com passa amb els clàssics del cinema. Avui, aquell genial extrem garrell també ridiculitzaria els seus marcadors (igual com ho farien aquells altres dos extrems, també genials i que van arribar a coincidir cronològicament amb ell, l’escocès Jimmy Johnstone i el nord-irlandès George Best).

A partir d’aquí, per intuir si un extrem brasiler té pasta dels garrinchas, és a dir, dels bons, o dels farsants, és a dir, dels que no passen de l’engany, cal no deixar-se enlluernar per com comença i adorna les jugades (tots ballen la samba), sinó fixar-se si sap acabar-les (i en quin percentatge): amb una bona centrada, una assistència o xutant a porteria.

En aquest sentit, l’últim fitxatge del Barça, Malcom Silva de Oliveira (21 anys, 1,71 m), ensenya bones maneres. Però la posició d’extrem és creativa, intuïtiva i, per tant, sensible a les oscil·lacions brusques. Així, molts que apunten a garrinchas acaben de farsants. Gustavo Poyet, que l’ha entrenat a Bordeus, compara Malcom amb Douglas Costa (Juventus) però, de moment, només acredita uns inicis prometedors amb el Corinthians i una bona campanya (12 gols) amb el Girondins. Són mèrits suficients per aterrar al Barça?... Benvingut.