Garrincha, Malcom i Dembélé
D’extrems n’hi ha de dos tipus, els garrinchas i els farsants. No en recordo el nom, però l’autor d’aquesta sàvia distinció era un brasiler reputat en matèria futbolística. Cal precisar que la primera categoria fa referència a Manuel Francisco dos Santos, més conegut per Garrincha, el mític 7 de Botafogo (1955/65), que amb una pilota als peus trencava les cintures dels defenses amb la mateixa implacabilitat amb què, amb una ampolla a la mà, es destrossava el fetge.
Garrincha és el referent etern de la DO extrem brasiler, les propietats de la qual són bàsicament: regat elèctric, velocitat i molt atreviment, tant per encarar rivals com per anar de cara a barraca (l’extrem europeu, en canvi, és més procliu a la centrada com a primera opció). Garrincha era tan bo que els seus moviments aguanten el pas del temps, com passa amb els clàssics del cinema. Avui, aquell genial extrem garrell també ridiculitzaria els seus marcadors (igual com ho farien aquells altres dos extrems, també genials i que van arribar a coincidir cronològicament amb ell, l’escocès Jimmy Johnstone i el nord-irlandès George Best).
A partir d’aquí, per intuir si un extrem brasiler té pasta dels garrinchas, és a dir, dels bons, o dels farsants, és a dir, dels que no passen de l’engany, cal no deixar-se enlluernar per com comença i adorna les jugades (tots ballen la samba), sinó fixar-se si sap acabar-les (i en quin percentatge): amb una bona centrada, una assistència o xutant a porteria.
En aquest sentit, l’últim fitxatge del Barça, Malcom Silva de Oliveira (21 anys, 1,71 m), ensenya bones maneres. Però la posició d’extrem és creativa, intuïtiva i, per tant, sensible a les oscil·lacions brusques. Així, molts que apunten a garrinchas acaben de farsants. Gustavo Poyet, que l’ha entrenat a Bordeus, compara Malcom amb Douglas Costa (Juventus) però, de moment, només acredita uns inicis prometedors amb el Corinthians i una bona campanya (12 gols) amb el Girondins. Són mèrits suficients per aterrar al Barça?... Benvingut.
Confiar en Dembélé
Dita la qual cosa, seria d’una frivolitat flagrant no tenir clar que Démbélé és el nostre diamant en brut i l’aposta més arriscada del club, que el va fitxar fa només un any a un preu desorbitat. Dembélé és superior a Malcom i, amb 19 anyets, presenta més trajectòria en el futbol d’elit europeu.
És evident que Ousmane s’ha de guanyar el lloc, però també ho és que necessita un entrenador que li faci confiança, que l’ajudi a treure tot el talent que atresora, a optimitzar les qualitats del seu joc (dues cames, potència, desequilibri...) i a corregir-ne les mancances (presa de decisions, concentració, continuïtat, definició...). Que té el cap ple de pardals? Doncs que els professionals en la matèria l’ajudin, també, a foragitar-los.
Els grans entrenadors fan millors els seus futbolistes, els fan créixer. Dembélé ha de creure en ell mateix i alhora sentir que es creu en ell. Valverde hi confia? I ja posats a parlar de reforços al davant, a qui li convindria una competència directa i real és a Luis Suárez, que fa dos anys que factura un rendiment massa irregular. Dos anys que, a Europa, el meu charrúa admirat no li marca un gol ni a la tribuna.
Dos annexos finals. Primer: es confirma que (com ja sabíem) Monchi és el nostre director tècnic a l’ombra. I segon: dels desitjats Griezmann i Pjanic als assequibles Lenglet, Arthur i Malcom. On són els primers espases per aspirar a la Champions? Que també sona Parejo? Sense comentaris...
