Si em porten un Pogba (en la seva versió del mundial, me l’imagino al costat de Messi fent meravelles) o el mateix Rabiot (tot i que, a mi, no m’acaba de fer el pes) i, a més a més i com a oportunitat de mercat, m’hi afegeixen Arturo Vidal, jo penso: gran jugada!

Ara bé, que l’aposta pel primer espasa que haurà de formar al costat de Busquets i Rakitic, els últims cavallers templers d’una medul·lar de llegenda, sigui un descartat del Bayern (31 anys) amb un historial clínic preocupant, em grinyola. Fitxatge pedaç. I, francament, no sembla aquesta la manera més adequada de dissenyar la plantilla del millor club del món.

Dita la qual cosa, el perfil futbolístic d’Arturo Vidal (fort, lluitador, amb bona tècnica, arribada i, sobretot, una personalitat de guerrer) m’agrada i el Barça necessita aquest tipus de futbolista. No oblidem que Pep Guardiola va fitxar el Vidal de la Juve per al seu Bayern, l’estiu del 2015. “Estic molt content amb Arturo, perquè és un jugador molt important, amb una energia que ens encomana a tots”, va dir Pep sobre el xilè en una roda de premsa prèvia a un partit (4/4/2016).

Aquell Vidal era un jugador top en la seva posició. El problema és que el Vidal d’avui ja no m’ho sembla. Que el Bayern se’n desprengui tan fàcilment fa malpensar. Vidal és un efectiu de rendiment immediat, però la incògnita sobre si el cos d’un jugador físic com ell (a l’abril va ser operat del genoll dret) resistirà l’exigència màxima d’un equip com el Barça és gran. Sense obviar que la seva peculiar personalitat també inclou episodis de cables encreuats. De fet, sense les excentricitats que adornen el seu caràcter, tant per bé com per mal, no seria l’Arturo Vidal que tots coneixem. De qualitat en té. Encreuem el dits.