Quan després de la sequera fut­bolística post­mun­dial vaig poder veure el pri­mer par­tit de la gira del Barça als Estats Units, con­tra el Tot­ten­ham, vaig que­dar mera­ve­llat. Un Barça abso­lu­ta­ment reno­vat bri­llava pel seu bon fut­bol. Amb una defensa segura amb el poc valo­rat Mar­lon i el dis­cret Len­glet, reg­nava al mig del camp amb Sergi Roberto i Artur. Rafinha, en una actu­ació plena d’ener­gia, excel·lia per la dreta i va tenir una col·labo­ració deci­siva en els dos gols. Després, a la segona part, amb la des­fi­lada de can­vis ja no calia exigència sinó sim­ple obser­vació. Després d’aquesta exhi­bició ja hi devia inter­ve­nir l’entre­na­dor, i la cosa es va espat­llar fins a la ine­ficàcia i der­rota en el dar­rer par­tit davant de l’apedaçat Milan. De bon començament Artur per l’esquerra, Rafinha com a mig defen­siu i Sergi Roberto tocant bé totes les pilo­tes però sense poder fer la pas­sada genial que les des­mar­ca­des del pri­mer dia li pos­si­bi­li­ta­ven. Suposo que aquest Barça rom per­metrà bri­llar al geni ofi­cial, Messi, no fos cas que tinguéssim la temp­tació de fer un paquet amb tots els titu­lars, ven­dre’ls, pagar el nou estadi, tenir un bon roma­nent de caixa i seguir jugant bé. Fa man­dra, després d’aquest miratge, tor­nar a veure com tot el joc passa per Messi, com Luis Suárez es bara­lla tot el par­tit amb les defen­ses per aca­bar fent un gol, i Alba repe­tint puja­des per acon­se­guir un parell de moments d’eficàcia. Resta gau­dir de nou amb l’har­mo­nia del doble pivot Raki­tic-Bus­quets que ens va ale­grar la fi de la tem­po­rada pas­sada.