Opinió

Si és esport, toca bandera

Feu una cerca a Google d’imatges o vídeos de finals olímpiques d’atletisme fins als Jocs del 1980. Trobareu ben poques banderes

No hem de barrejar l’esport amb la política, diuen. Per això la immensa majoria dels esportistes, quan aconsegueixen guanyar alguna medalla –i n’hi ha que sense necessitat de guanyar-la–, el primer que fan quan acaben la prova és agafar la bandera del seu país i mostrar-la al món. Ho estem veient aquestes dies en els campionats d’Europa de diversos esports que s’estan disputant a Glasgow i a Berlín. De fet, en gairebé tots els esports, perquè encara ningú ha aconseguit que un nedador es tregui una bandera de dintre del barret de bany, tot just acabar la prova, i la desplegui dintre mateix de la piscina. Tot arribarà.

En tot cas, tanta exhibició de banderes acaba per carregar. Més encara quan veus que no es tracta d’una mostra d’alegria espontània d’un esportista. Tot està ja ben programat. Si puges al podi, toca bandera i sempre hi ha algú preparat per donar-la a l’esportista de torn. En alguns casos –triatló, marató, marxa atlètica, ciclisme– si els esportistes arriben amb prou avantatge poden recollir la bandera abans fins i tot de creuar la línia d’arribada.

Ara ve quan algú diu: i aquest de què es queixa? Si això de celebrar les victòries esportives fent passejar la bandera s’ha fet tota la vida. Per als que els seus records de la vida comencen el 1984, potser sí; per a la resta, entre els quals em compto, no. Feu una cerca a Google d’imatges o vídeos de finals olímpiques d’atletisme fins als Jocs del 1980. Trobareu ben poques banderes. El 1976, a Mont-real, dos nois finlandesos van saltar a la pista amb una bandera per acompanyar Lasse Viren en la volta d’honor. No els va fer ni cas. El nord-americà Bruce Jenner va començar la volta de celebració del triomf en el decatló amb una petita bandera amb pal i tot, però la va acabar sense.

El festival de banderes comença en els Jocs del 1984 al Coliseu de Los Angeles, on es va viure una de les majors mostres de nacionalisme esportiu de la història. I el principal mestre de cerimònies va ser Carl Lewis quan va guanyar els 100 metres. El dia abans, els mexicans havien celebrat el doblet en els 20 km marxa amb barrets i banderes mexicanes, però que Lewis, la gran icona de l’atletisme mundial, fes la volta d’honor amb una immensa bandera de barres i estrelles, va ser el punt de sortida del que hem viscut des de llavors. Fa molts anys sí. Tot la vida, no.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.