El partit de demà a Tànger és una burla. Quan el campió de lliga i de copa és el mateix, la supercopa és el doblet. Dita la qual cosa, entrem en matèria...

El repte de Valverde aquesta temporada és enorme. Volem la Champions. Si rendim al màxim de les nostres capacitats i un rival millor ens venç, ho encaixarem amb esportivitat. Però no s’acceptarà repetir els mateixos errors del curs passat. Roma no s’oblida.

Fem memòria. Després d’una primera volta espectacular, combinada amb una dimissió competitiva vergonyosa del Madrid, el camí cap al títol de lliga ens va quedar franc i, el més important, amb un avantatge que ens permetia fer tranquil·lament les rotacions indispensables per dosificar els pesos pesants, amb l’objectiu que arribessin frescos als compromisos decisius de la copa d’Europa.

Però va arribar la copa del Borbó, i Valverde, les decisions del qual fins aleshores havien estat impecables, va operar com un tècnic de mirada curta. Per assegurar un títol menor, el Txingurri va cremar els titulars a la copa, amb la qual cosa no solament els va desgastar (el desgast és acumulatiu), sinó que el dur calendari coper va afectar (tal com va reconèixer ell mateix) el rendiment en la lliga. Es van perdre punts i l’avantatge es va veure lleugerament escurçat, fet que va provocar que Valverde s’acovardís i oblidés definitivament les rotacions de qualitat.

Es visqueren episodis insòlits, com el d’alinear a Eibar el mateix onze que tres dies després jugaria a Stamford Bridge, on els pals i un Messi providencial van evitar la catàstrofe, que s’esdevindria posteriorment a Roma. Després de l’enganyós 4-1 al Camp Nou contra els innocents romans (que es van fer dos gols en pròpia porta) i veient tothom que l’equip estava exhaust, es va preguntar a Valverde si alguns titulars necessitaven descans. La resposta fou premonitòria: “Aquí no descansa ningú!”... Roma no fou un accident, sinó el desenllaç prematur d’una mort anunciada.