Quan comença la campanya oficial, no sabem encara si els futbolistes lluiran en forma, però estem segurs que la parròquia rutlla a tota metxa, sempre disposada a ficar cullerada en qualsevol plat d’actualitat. Hi ha qui es felicita, per exemple, d’haver recollit un dineral en traspassos sense reparar en els calés invertits abans en mitjanies o en la pluja de milions televisius que converteix equips com l’Everton en potencials clients d’una ingenuïtat corprenedora. Tothom ha de dir la seva, només faltaria, sobre la conveniència o no de recuperar Thiago. Segons exposin els arguments, ja veus venir de quina corda són, en especial quan amaguen la jugada d’en Rosell per rebaixar-li la clàusula i cobrar els calés del Bayern per arrodonir els comptes. D’això no te’n parlen, no. En tot cas esgrimiran arguments de pare sever que carrega la ira sobre el fill pròdig vedant-li el retorn o remugaran en l’hipotètic cas que acabi al Madrid, recurs primari que no falla mai.

Sucós, també, el tomba i gira amb Riqui Puig. Poc devia imaginar el tosc Gattuso la que organitzaria en titllar-lo de poeta sorgit de la gran escola Barça. De seguida, com acostumem aquí, arrenglerem posicions en les trinxeres com si sentíssim el toc de corneta. N’hi hauria prou per sintetitzar la situació argumentant el talent del noi. Si en té, com ho demostra, poc importa l’edat, el físic o les excuses de mal pagador que puguin llançar des del bàndol conservador, sempre tan pesat per mediocre. En tot cas, tasca de Valverde anar-lo rodant. Amb les promeses, o hi confies o receles, no hi ha terme mitjà. Empipa recordar encara exemples com Pedrito o Busquets. Només esperem que tots plegats deixem el nano en pau i no l’emprem, ja ens ho ensumem, com a eina llancívola al cap dels gestors que s’omplen la boca parlant d’estil i acaben amb la praxi del múscul, la cama forta, morir al camp i totes aquestes bestieses que, pel que comprovem desolats, queden subratllades en la llibreta del plenipotenciari Segura. Si tan genial fos el seu ideari, no l’haurien deixat marxar de Liverpool, terra que aprecia la brotxa grossa, el físic i aquestes vel·leïtats que, històricament, mai no hem sentit aquí com a nostres, malgrat hi hagi un bon tou de barcelonisme capaç d’aplaudir els gestos populistes dels futbolistes mediocres, sense cap profit pràctic. Aquí som més de Liceu i de morro fi, per si no recordem on érem anys enrere i algú se’ns ha despistat. Riqui Puig s’ha quedat enmig, com el dijous, atrapat en la constant dialèctica entre romàntics que no entenen d’excuses quan observen fesomies apassionants de les quals pretenen enamorar-se i els poca-soltes que, per desgràcia, malden de mala manera a l’entitat per encolomar-nos Pogbas i andròmines similars. Ja ens temem que Valverde, guardant les garrofes al sac, se’ns ha alineat amb el segon batalló, que té més poder, i per tant, deixarà Riqui als camps de gespa artificial de la 2a B, on algun pare de família sense escrúpols voldrà fer-lo volar per marcar territori. Consti en acta que no comprem la verborrea de xarlatà d’aquells que, per falta de criteri i fermesa, t’asseguren que el raïm és verd abans d’assumir el repte i comprometre’s amb el talent casolà. Gran virtut que no volen practicar. Van a segur, a mínims. I així, ens neguen ser el que voldríem. La identitat.