Tànger, lliure i blaugrana

La ciu­tat mar­ro­quina de Tànger és història viva de la relació del Mar­roc amb la Medi­terrània. Una història mil·lenària. Ciu­tat cobe­jada des de la nit dels temps, dels déus mitològics al feni­cis, grecs, car­ta­gi­ne­sos, romans, vàndals i bizan­tins. El 710, amb la con­questa àrab, rep l’influx defi­ni­tiu. La per­so­na­li­tat que ens arriba fins al pre­sent per damunt de les con­ques­tes tem­po­rals de por­tu­gue­sos, britànics i espa­nyols.  

Tànger fou zona inter­na­ci­o­nal l’any 1925 pel Trac­tat d’Alge­si­res, és a dir, ins­tru­ment dels interes­sos d’Espa­nya, Bèlgica, els EUA, França, Holanda, Por­tu­gal, el Regne Unit, l’URSS i Itàlia. Del 1940 al 1945 va ser ocu­pada per les tro­pes espa­nyo­les, fins que el nazis van fer figa. Això ajuda a enten­dre l’apas­si­o­nada afició culer de Tànger i les zones del Mar­roc ocu­pa­des per Espa­nya. El Barça era l’opo­sició a l’espa­nyo­lisme i la dic­ta­dura fran­quista, era el símbol de la lli­ber­tat, el seu rival, l’ofi­ci­a­lista Madrid, repre­sen­tava –tot i les fal­se­dats de tants des­me­mo­ri­ats del pre­sent– l’ocu­pació espa­nyola o la dic­ta­dura.

És per això que cal fer gires a tot arreu del món, amb mitja plan­ti­lla o com sigui. El Barça té un pas­sat i un pre­sent polític que és símbol de lli­ber­tat, per damunt de direc­ti­ves, temors i prudència exces­siva. Tot­hom del règim espa­nyol sap què sig­ni­fica el Barça. Com a Tànger ho saben.

Els par­tits de pre­tem­po­rada, encara que siguin amb títol inclòs, són molt rela­tius. Té tast pro­me­te­dor el lle­pat ahir; dei­xem, però, que maduri.