El primer gran campionat internacional d’atletisme que vaig seguir de cap a peus van ser els Jocs Olímpics del 1976, a Mont-real, al Canadà. Tenia 15 anys i com que per la diferència horària les proves es feien de nit, cada dia anava a casa d’uns meus tiets a mirar les proves perquè tenien un televisor en color. Tota la nit mirant atletisme i a dormir unes hores de dia. Era el mes de juliol, érem joves i estàvem de vacances. Des de llavors he intentat seguir totes les grans competicions, sempre per la televisió i, gairebé sempre, a través de Televisió Espanyola.

Han estat molts anys i molts els professionals i els comentaristes que han fet aquestes retransmissions. Uns bons, alguns molt bons, d’altres normals i també alguns autèntics desastres. És qüestió de gustos. Alguns que a mi em semblen o m’han semblat nefastos a d’altres els deuen agradar. En aquells primers anys hi havia una cosa que recordo que sempre es repetia en les retransmissions de l’atletisme, i que de tant en tant torna: els comentaris respecte a l’origen dels atletes quan a la petita pantalla apareixien atletes que no eren de raça blanca vestint les samarretes, bàsicament, de França i de la Gran Bretanya. En aquells anys en què l’atletisme espanyol no pintava res al món, qualsevol excusa era bona per justificar la manca d’èxits. No els importava gens que els francesos fossin dels anomenats territoris d’ultramar –que formen part de l’Estat francès– o d’antigues colònies. O que els britànics també tinguessin un lligam amb el passat colonial. Ni que els pares dels atletes en qüestió haguessin emigrat. Si els francesos i els britànics no eren blancs arrufaven el nas.

Què dirien ara alguns d’aquells comentaristes de finals dels setanta i principis dels vuitanta veient molts dels participants en l’europeu de Berlín que acabem de viure? I no només de França i de la Gran Bretanya. Hi molts països amb nacionalitzats –també Espanya, encara que pels comentaristes de TVE els únics que són “d’origen...” són els altres–, però cada cop més hi ha atletes, en moltes seleccions –també l’espanyola–, que no són de raça blanca. I que han nascut al país que representen. Ara que es pot trobar tot fàcilment a la xarxa, abans de dir segons què, millor assegurar-se d’on han nascut els atletes o amb quants anys van arribar al seu nou país i de quina manera ho van fer i d’on són els seus pares. És l’Europa del segle XXI. La nostra Europa. I no hi ha marxa enrere.