Dilluns va fer 45 anys que a l’hotel Alpha d’Amsterdam el gerent del Barça, Armand Carabén, va tancar amb el president de l’Ajax, Jaap van Praag, l’acord pel fitxatge de Johan Cruyff, llavors el més car de la història del futbol. El preu, 3 milions de florins, 63 milions de pessetes, la tercera part dels quals van ser recuperats el 5 de setembre amb el taquillatge del partit del debut de Cruyff al Camp Nou davant el Cercle de Bruges. Duent l’euro al 1973, el Barça n’hauria pagat uns 380.000 per la figura que li marcaria la història per obra i llegat; un preu que, aplicant any per any l’increment del cost de la vida i inclosa la inflació que va comportar el canvi de moneda, s’estima que ara equivaldria a poc més de 9 milions d’euros.

Les quantitats desorbitades que avui es paguen no només pels cracs, sinó també per promeses a mig fer i contrastades mitjanies, són de lectura ambivalent. Un estiu no lligues els fitxatges que voldries i dius que el mercat ha embogit, i al següent ja et va bé que l’Everton sigui el boig de torn que et deixa una milionada a caixa. Però el que és innegable és que la distància entre els 9,1 milions d’euros que avui (no) valdria Cruyff als 222 ingressats –i gastats amb escreix, que la bogeria no és només dels altres– fa un any per Neymar en espera que algú estableixi aviat un nou sostre mundial, hi ha la història d’una desmesura que s’explica com tantes altres desigualtats. El futbol és una bombolla aïllada de tot el que l’envolta gràcies al fet que tot el que l’envolta l’engreixa cada dia i cada hora.