Els amants irreductibles dels equips carismàtics com la Croàcia de Modric, l’Holanda de Cruyff, la Bulgària de Stòitxkov, l’Hongria de Puskás, o la Bèlgica de Hazard, s’han passat una temporada rebent calbots pragmàtics dels ventrílocs del futbol. Primer va ser Griezmann amb el xou mediàtic de no ho sé perquè vull cas i pidolo les abraçades que em neguen els bitllets, una pantomima, per cert, lligada a les celebracions de laboratori vàcues de passió per ser trending topic everywhere i molt fucker every night, llavors va ser la supercopa a Tànger, allunyada de les ciutats implicades en la disputa perquè ens hem d’obrir a nous mercats per a benefici d’uns quants, i finalment, per acabar d’assassinar el Rilke de la pilota, arriben jornades de lliga als Estats Units, explicitant sense embuts el paper irrellevant del seguidor fidel a l’estadi per afavorir el millor postor, o sigui, el fan exigent és substituït per un bipolar circumstancial disposat a gaudir del partit com si fos una exhibició dels Globetrotters. Davant d’aquest panorama, Nietzsche sortiria de la follia per proclamar als quatre vents la mort del futbol a mans dels teòlegs de la pilota, aquells que un dia el varen fer seu i ara espremen la mamella per engreixar més l’obès i aprimar el que ja hi anava acompanyat de l’avi quan era un nen. Així, doncs, com que no podrem fugir del sistema, em plantejo animar el Japó en el pròxim mundial de Qatar per allò de la polisèmia de la seva bandera: el punt vermell enmig de la blancor serà sempre nostre.