Hem deixat de ser seguidors per convertir-nos en clients, el sentiment ha estat substituït pel profit del negoci. Tot se centra a fer-nos gastar. Voleu futbol? Pagueu i calleu davant les martingales sense dret a protesta. Res d’exigir les explicacions que correspondrien si això realment funcionés conforme a paràmetres democràtics i valguessin aquelles boniques virtuts convertides en paper mullat. Hem viscut una setmana curulla de singularitats que passen mig desapercebudes, sense que ningú hi aprofundeixi ni valori la seva importància. Per començar, la perversió pràctica d’una bona idea teòrica com el seient lliure. Esprémer al màxim el rendiment d’un seient, sigui qui en sigui el beneficiari, resulta una iniciativa peculiar i arriscada. Ara, però, arribem a extrems que precisen aclariments per molt que guanyi, en teoria, la caixa del propi club. Si existís certa pressió popular coherent amb el que hauria de ser el funcionament correcte de l’entitat, l’invent hauria de ser replantejat de cap a peus però, per començar, ni es molesten a informar clarament sobre la situació, una nebulosa prou opaca, tal com interessa a qui en tregui profit. Seguim. El PSG, aquest particular malson culer d’infinit talonari, es fixa en Rakitic i la resposta per amarrar-lo aquí consisteix en el ja habitual augment de sou, com si fos l’única sortida. I el cost de la massa salarial de la plantilla professional continua en percentatges disparats, amenaçadors. A qui remuga, se’l calla amb diners, automàticament. I de passada, s’empipa l’entrenador, a qui només s’exigeixen triomfs.

És el mateix PSG que acabarà per encolomar-nos Rabiot a canvi d’una respectable quantitat i un sou sideral, malgrat no hagi demostrat encara res aquí. Tant se val, els altaveus del règim fa mesos que insisteixen en el caprici presentant el francès com l’invent més destacat per a la humanitat des de la penicil·lina, tan imprescindible com l’aigua. Són els mateixos que demanen seguiment als enrenous de Pogba, vella aspiració de múscul arrebossat pel màrqueting. No importa que el cavaller, amb contracte vigent, es comporti de manera matussera, impròpia, amb el club que li paga una milionada. Si poden, cap aquí que el portarà aquest nou quadre tècnic presentat per la propaganda, també, com el millor quartet des dels evangelistes. Som clients, no aficionats, quan presenciem el mercat d’entrades i sortides, convertit en un dels estímuls més populistes d’aquest futbolístic món a la deriva, on només interessa fer bullir l’olla. Ningú preguntarà a Valverde, pel que es veu, si compta de veritat amb Rafinha, com ningú badarà boca en demanda de responsabilitats per la compra d’Alcácer, ara caigut en desgràcia i abans, car com el foc, per si algú ho ha oblidat. Amb les televisions pagant la festa, tant se val hora i dia: el client ha de veure pilota constantment en pantalla, no fos cas que es despistés, situés la reflexió lluny d’escena i s’atrevís, finalment, a demanar un dràstic canvi de rumb en aquesta desnaturalització flagrant que converteix aquesta mena de reflexions en rebequeria, pur brindis al sol. No ens en sortirem, ja ho sabem, però consti en acta la sorpresa davant tanta passivitat i tant de fer la gara-gara a les estratègies dels aprofitats que es carreguen el futbol tal com el coneixíem i apreciàvem.