Els obituaris que han donat compte de la mort fa quinze dies de Jordi Villacorta l’han recordat com a jugador del Barça d’hoquei sobre patins i com a posterior màxim responsable de la secció. De l’etapa de dirigent, és oportú fer memòria d’un rol que Villacorta va exercir a meitat dels anys 90, el lideratge del projecte d’una lliga europea gestionada pels mateixos clubs lluny del feixuc sedàs de l’estructura federativa. El juliol del 1995 se’n va fer una edició zero concentrada a Barcelona, Vic i Reus i guanyada pel Novara italià, però el gruix del projecte va quedar en un no-res que va servir, això sí, perquè la CERS ampliés la vella copa d’Europa i l’anomenés Lliga Europea, com si el nom ja fes la cosa. Ras i curt, la batalla que més tard l’Eurolliga de bàsquet guanyaria a la FIBA, l’Eurohoquei –nom de la lliga que hauria canviat l’ordre establert– la va perdre. El controvertit Villacorta va topar amb reticències dels que van malpensar que només buscava retornar al Barça l’hegemonia que a la pista tenia l’Igualada, però la idea de dotar l’hoquei, de geografia reduïda, d’un marc que superés les lligues estatals, fotocòpies del mapa polític quan no caldria, era magnífica aleshores i ho continua sent ara que el naixement de l’Associació Europea de Clubs, amb deu membres entre els quals hi ha el Barça, el Reus i el Noia, torna a posar en l’horitzó la creació d’una autèntica lliga europea que apoderi els clubs del poder que ja tenen però que no exerceixen. Si hi posen la carpa, els acròbates i els pallassos, té sentit que el circ també sigui seu.