Un any més, el Red Bull Salzburg es queda a les portes de la Champions League. I ja van deu vegades des que la multinacional de begudes isotòniques va aterrar a Àustria, el 2005. Una dada potent per desacreditar la maquinària del futbol modern o per il·lustrar el tòpic que els diners no ho són tot en un esport ple d’aleatorietats.

Però com sempre, rere els resultats queden sediments. I fins i tot sota una realitat tan potent com que el Salzburg té una muralla que li impedeix exhibir el seu projecte en la competició més potent d’Europa, la sensació és que construeix amb gust i estil. I aquest és un factor que els diners tampoc compren. Tot i moments de dubte per part de la Red Bull sobre si era realment viable la coexistència de dos clubs de la seva propietat, el Salzburg i el Leipzig, en un mateix espai europeu, els fruits dels anys de feina han aflorat amb un equip ple de vitalitat i que aconsegueix detectar i desenvolupar talent. I a més d’entretenir, que és el que va fer la temporada l’equip dirigit per l’interessant Marco Rose.

Una temporada més el millor equip del futbol austríac s’haurà de reservar les nits de dijous per mostrar-se, però no li faltaran incentius amb un equip ple de joves que estan cridats a fer un salt important en el panorama europeu, des del profund Lainer fins al mòbil Hwang Hee-Chan, passant pels malians Samassekou o Haidara o el dinàmic Schlager. Tot, collita pròpia d’un club que fa millor les coses del que diuen les prèvies de Champions.