Primers de grup, i llestos
S’acostuma a dir que, per als equips grans, la copa d’Europa comença –realment– a partir dels vuitens de final, en les eliminatòries directes en les quals una mala nit et pot enviar cap a casa, eliminat, frustrat i enervat. I si això succeeix, ja només et queda el consol d’aspirar a guanyar la lliga del teu país, que no és poca cosa, ans al contrari, però que no és el mateix, off course, que poder alçar el títol per a clubs més prestigiós i desitjat del planeta.
Després de presenciar el sorteig al Fòrum Grimaldi de Mònaco, un dels nostre enviats, Guillermo Amor, va dir textualment: “És un grup bo, potent, fort, dur, però bonic.” És obvi que, si més no per al Barça, la Champions començarà a tot drap des del primer dia. El Tottenham de Mauricio Pochettino, el contrincant de més calibre; el PSV del benvolgut Mark van Bommel i el prestigiós Inter de Luciano Spalleti mesuraran, ja d’entrada, el nostre nivell per competir a Europa. En definitiva, o prioritzem la Champions o podem tenir seriosos problemes des de bon començament. Dita la qual cosa, anglesos, holandesos i italians han d’estar més preocupats que no pas nosaltres. El Barça ha d’acabar primer de grup, i llestos.
I prioritzar no vol dir deixar de banda la lliga. Per tant, sobrava la insistència de Piqué en el seu discurs desconcertant: “Anar només a guanyar la Champions seria un suïcidi!”, va dir el tercer capità mentre feia una timba de pòquer (benèfica) amb Neymar a Barcelona (27/08). Per favor! Ningú parla de fiar-ho tot a una sola carta. És clar que no! Del que es tracta és de no tornar a caure en els mateixos i flagrants errors de la temporada passada (com el de cremar els titulars en la copa del Borbó...). Perquè Roma (que no s’oblida) no va ser fruit (només) d’una nit nefasta.
En aquest sentit, Valverde té plantilla suficient per alinear un onze diferent cada setmana, amb la possibilitat/obligació d’exhaurir els tres canvis durant els 90 minuts. El manual de l’entrenador del Barça exigeix rotacions i que tots els efectius d’una (volguda) plantilla curta, però qualitativament notable, disposin de partits i ritme competitiu; especialment els nous fitxatges.
Ni Lenglet, ni Arthur, ni Vidal, ni Malcom han arribat amb l’aurèola de titulars (detall no menor), però han de sentir-se integrats i importants des del primer dia. Per tant, atès que ni en l’estrena amb l’Alavés ni la setmana passada a Valladolid el Txingurri ho va creure oportú, seria bo que demà contra l’Osca els nouvinguts comencessin a tenir protagonisme destacat.
Platini, l’elogi d’un crac
El diari francès L’Équipe (29/08) entrevista Michel Platini i li pregunta pel millor partit que recorda haver vist mai. I ell, que s’ho pensa una estona, respon: “L’Ajax contra el Bayern del 1973... No, un dels partits més bonics que he vist en els últims anys és el Barcelona contra el Santos a la final del mundial de clubs. Neymar encara era al Santos i jugava contra Messi i tota la banda. Es va arribar al descans amb 3-0 i em vaig aixecar per aplaudir.” Platini era aleshores el president de la UEFA. “He vist partits molt bells durant seixanta-tres anys! Hi va haver Cruyff i el futbol total i després el futbol total de Guardiola”, afegeix qui va ser un crac (de veritat) i l’estrella de la millor Juventus per a mi mai vista.
És sempre reconfortant que noms mítics del futbol mundial recordin aquell Barça irrepetible, que captivava els aficionats i acollonia els rivals de tot el món...