Experimentant amb l’atletisme
L’atletisme és un esport complicat i senzill alhora. Complicat perquè hi ha un munt de proves diferents, curses amb obstacles o sense, individuals o de relleus, salts, llançaments, marxa atlètica i proves combinades, però també senzill perquè el que creua primer la línia d’arribada de les curses, salta més lluny o més amunt en els salts, suma més punts en les proves combinades o llança més lluny en els llançaments, guanya. Així ha estat des de sempre. La federació internacional d’atletisme es va fundar el 1912 i va ser a partir de llavors que es van començar a homologar els rècords mundials, però existeixen marques fetes en el que es coneix com “l’era pre-IAAF”. 11.0 en els 100 m del 1867, 32:35.0 en els 10.000 m del 1847 o 1,575 en el salt d’alçada del 1827. O sigui que tot plegat no és cosa de fa quatre dies.
El cap de setmana passat, però, en la tercera edició de la copa continental –que va néixer el 1977 com a copa del món i de la qual es van disputar deu edicions amb aquest nom fins al 2006–, les normes es van canviar. La copa continental la disputen les seleccions d’Amèrica, Europa, Àfrica i una anomenada Àsia-Pacífic. Algú de la IAAF va pensar que calia posar emoció en algunes proves i es van inventar unes eliminatòries en els salts horitzontals i en els llançaments, i que en les curses llargues –els 3.000 metres– s’eliminessin els atletes que anessin en últim lloc en cadascuna de les voltes. Així, en el disc femení, la croata Sandra Perkovic va ser la que va llençar més –68,44 m– en el concurs, però la que va guanyar va ser la cubana Yaimie Pérez, que va llençar 65,30 m en la final contra Perkovic, que va fer nul en l’últim llançament. En el pes femení, la que va guanyar va fer la tercera millor marca de les vuit participants, però va ser la millor en la final. I aquest cop no van repetir l’experiment d’altres ocasions en què en l’alçada o la perxa eliminaven els atletes en fer tres salts nuls, sense necessitat de ser consecutius. Tot plegat, un gran disbarat que nega l’estratègia en les curses –la història està plena d’atletes que han guanyat havent anat últims durant bona part de la cursa– i la competitivitat fins al final en els concursos –i no de només els dos que arriben a la final, sinó dels vuit de la millora–. Un clar exemple de com es pot acabar anant enrere quan el que es pretenia era anar endavant.