Després de reunir-se ahir a Madrid Pedro Sánchez, Gianni Infantino i Luis Rubiales, presidents respectius del govern espanyol, la FIFA i la Federació Espanyola de Futbol, el Girona-Barça del 26 de gener sembla més a prop de Montilivi que de Miami. Me n’alegro, no pas perquè cregui que un partit de lliga no es pot jugar a l’estranger, que s’hi ha de poder jugar, sinó per esvair el malson de veure els dos equips catalans al servei d’una buscada escenografia espanyolista en oposició a la qual no s’ha mogut per ara ni un sol dit. Que un falangista declarat com Javier Tebas activi precisament el Girona-Barça com a partit inaugural de la línia exportadora ens hauria d’haver fet sospitar des del primer moment, abans que sabéssim d’estelades prohibides, banderes espanyoles a dojo i un himne que aquest cop seria més difícil eclipsar amb xiulets. Però el primer moment va ser un altre. Un correm-hi tots a cantar-ne les excel·lències, com si d’allò encara inèdit se’n depengués sí o sí, com si la tradició no fos tant valor com la modernitat, com si el risc més gran a evitar fos que demà, quan exportar partits sigui un hàbit, algú et digui carca perquè vas dir que no et feia gràcia. Aviam quin dia arriba la modernitat de defensar el que ens convé sense beneir el que no, per més nou que sigui. Dimarts, el Barça estrenarà en la Champions un horari (18.55 h) que, fins minuts abans que se li imposés, des del mateix club es deia que mai veuríem al Camp Nou: “És un horari per a llocs on sopen molt aviat”. Doncs apa. Vagin a futbol i callin. Siguin moderns.