Opinió

Albert Rivera al Camp Nou

Els aficionats s’acosten a l’estadi revestits amb pantalons de pinça de tonalitat grisa i una camisa blanca esgrogueïda allunyada d’equívocs sobre missatges pacifistes, mentre elles, amb el cap jup i les mans arreplegades a la cintura, caminen amb una faldilla marró i una brusa clara de cromatisme indefinit. Ningú diu res més enllà de converses banals on se segueixen estàndards bàsics per no caure en l’error de donar una visió que ofengui trenta col·lectius, un polític renovador amb espasmes feixistes, i dos jubilats irritats perquè els de sempre volen deslligar la mòmia del provenir de la pàtria. De totes maneres, la part amena és quan la massa incolora entra al recinte del Camp Nou, propietat privada del club, i es despulla sense pudor per folrar-se amb la indumentària del Barça tot entonant consignes partidistes. Definitivament, la propietat privada els ha alliberat enfront de la neutralitat puritana d’un espai públic dissenyat pels nous inquisidors: veus amb estudis falsaris preparades per encendre les masses des d’una xarxa social on bloquegen les ments contestatàries. S’acaba el partit. El Barça ha guanyat i els aficionats surten de les boques amb exultació, arriben a la sortida del recinte, i es desvesteixen de nou per prendre la seva indumentària melindrosa mentre recuperen diàlegs acromàtics on ells no hi són, i on aquells que creuen ser-hi per haver imposat les seves fòbies tampoc hi seran mai del tot perquè la clau de les consciències la deixaren per al vuitè dia de la creació.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.