Messi, Champions i el dilema
El dramaturg irlandès i premi Nobel de literatura (1925) Bernard Shaw considerava que les circumstàncies no determinen les nostres decisions, ans al contrari, “el que ens marca és el dilema davant del qual hem de decidir-nos; i el que decideix és el nostre caràcter”. Una idea interessant...
Tot i l’horari impresentable, més de 73.000 vam ser presents a la primera cita de la copa més desitjada per tot el barcelonisme, Messi al capdavant. El nostre capità va ratificar la prioritat amb fets: dosificant-se a Anoeta (va jugar caminant) i, tres dies després, firmant una estrena europea marca de la casa. Insuperable! Si Leo és capaç de mantenir el seu nivell excels en els partits decisius, mitja Champions és nostra.
El gran problema és que l’altra meitat l’ha de guanyar la resta de l’equip, començant per l’entrenador. En aquest sentit, fins al golàs de Dembélé (min. 74, 2-0), contra el PSV el Barça va jugar un futbol lent i previsible i, sobretot, es va evidenciar una vegada més la mateixa carència tàctica que venim arrossegant des del curs passat: l’equip es parteix per la meitat. El teòric 4-3-3 dibuixat a la pissarra, al camp es deforma progressivament en un 4-2-4 no volgut i que ens fa molt vulnerables.
Dembélé o Coutinho?...
Que amb Coutinho i Dembélé junts ataquem millor és tan cert com que tàcticament l’equip es desequilibra amb estrèpit. Així, tot fa suposar que davant de rivals de calibre superior (en la Champions i en la lliga) Valverde optarà per reforçar el mig del camp amb un tercer migcampista pur, i que un d’aquests dos futbolistes quedarà exclòs de l’onze titular.
Asseure el jove francès és renunciar a un davanter ambidextre, imprevisible i molt difícil de defensar, desequilibrant, descarat i que veu porteria. Però deixar fora l’experimentat brasiler és prescindir d’un jugador de classe, amb última passada, xut i gol; i el col·lega de Messi a la zona calenta de l’atac, a qui Leo passa una pilota embolicada per a regal i ell la hi torna amb l’embolcall intacte.
Arthur o Vidal?...
Paral·lelament, quin migcampista triarà Valverde? Arthur o Vidal (a Sergi Roberto no el mourà del lateral) són els candidats, que per això els hem fitxat. I, cal dir-ho, és incomprensible que a hores d’ara no se’ls hagi donat més partits a tots dos. El brasiler (un molt bon element) garanteix control i criteri, mentre que el xilè (en forma) és un primer espasa en la posició de migcentre defensiu (no d’interior, on l’han fet jugar) amb llicència per incorporar-se a l’atac. Un tot terreny adaptable a un 4-2-3-1: Busquets i ell, amb Rakitic i Coutinho als interiors, Messi per on vulgui i Suárez en punta. Però, i Dembélé? I si, ben mirat, la millor decisió passés justament per mantenir Philippe i Ousmane de titulars? Quin dilema!
El futbol és assumir riscos i alhora extremar mecanismes per minimitzar-los. Potenciar virtuts i corregir febleses. 4-3-3? Endavant. Però, d’entrada, Coutinho i Dembélé han d’ajudar en defensa, quan un lateral puja, l’altre s’ha de quedar obligatòriament, Busquets i Rakitic no poden perdre mai la posició... Línies juntes, intensitat i pressió. Efectivament, el 4-3-3 exigeix mètode i sofisticació.
A què volem jugar? En definitiva, aquest és el gran dilema. I el Txingurri cobra (una morterada) per prendre decisions i encertar. Per cert, ens va dir que contra la Real faria rotacions (i servidor va escriure Al·leluia!): va posar Semedo i Rafinha. Això són rotacions? Vinga home! Per favor!
