De tardor calenta a tardor calenta, una de les coses que dèiem que faríem seria deixar de ser clients d’empreses que, des d’un poder al qual contribuïm, actuen contra els nostres anhels de llibertat i començar a enfortir les empreses catalanes situades en l’horitzó de la independència. No sé si ho hem fet gaire, i diria que gens pel que fa al consum televisiu esportiu. A mesura que TV3 ha perdut drets –ara ja sense Champions ni Eurolliga– la via de substitució arrelada en l’imaginari ha estat abonar-se a una plataforma espanyola que, com era d’esperar, ni inclou el català ni explica segons què ja no en clau catalana, sinó simplement real. L’any passat, quan el Palau callava cinc minuts i esclatava tot seguit amb crits de llibertat, a Movistar deien que el silenci era una protesta per la mala marxa del Barça de bàsquet. Quan perdem drets de TV, perdem la llengua i l’univers referencial associat, però tot i sense una plataforma homònima catalana també aquí hi hauria alternativa. Si ningú entre els que volem la república catalana aplicada de fet fos client del sistema audiovisual espanyol que ho acapara tot, no tant per estratègia empresarial com política, el Barça, per dir de la gran icona, tindria a Catalunya un consum mínim que forçaria buscar solucions, començant pel mateix club com passava fins fa no gaire. Tornar d’una mobilització amb l’estelada i seure al sofà a veure els nostres equips perquè paguem una plataforma espanyola és alimentar l’enemic. Tot encara depèn de nosaltres, però cal fer-ho i comporta renúncies.