La derrota del Barça, a Leganés, ha fet mal. Normal. Era el cuer, encara sense victòries, amb un equipet voluntariós ple de futbolistes descartats de tot arreu –un parell, fins i tot, del Barcelona B– que va ser capaç de guanyar el líder. Ja sabem que, en el futbol, aquestes coses passen, però per molt que passin, sorprenen. I, per sorprenents, motiven la reflexió.

Tres temes a comentar. El primer, d’actitud. Messi va dir a principi de temporada que ja estava bé de fer el passerell a Europa. Alerta. Més enllà del Madrid –és un autèntic expedient X– la fórmula d’endollar-se i desendollar-se a la carta no acostuma a acompanyar-se de bones notícies. Veurem com surt això d’afluixar a Butarque i d’accelerar contra el Tottenham, dimecres...

Segona qüestió. El famós equilibri per impedir encaixar gols amb tanta facilitat. Millorar el sistema defensiu és relativament fàcil. Com destruir és més senzill que construir, tots els entrenadors saben com fer-ho. Ordre i actitud. Qüestions bàsiques que tenen a veure amb la primera pressió del trident, el paper del quart migcampista, la col·locació dels interiors, la responsabilitat dels laterals, la formació dels nous i el compromís general. Valverde va sobrat. És posar-s’hi.

I el tercer tema: l’atac. L’assignatura difícil, encara que comptant amb Messi totes les misèries es dissimulen. Torna la moda de la defensa de tres centrals, dos laterals més clàssics que carrilers i quatre migcampistes, tots ells reculats amb l’objectiu d’eliminar els espais –interiors (Messi i Coutinho, essencialment) i exteriors (sobretot Alba). Toca pissarra i gespa. Toca repassar els conceptes bàsics que Piqué, Sergio, els dos laterals titulars o Messi duen incorporats de sèrie, que Rakitic o Luis Suárez van entenent però que Coutinho, Dembélé i, és clar, els nous (i alguns no tan nous) desconeixen completament. Atacar no és acumular gent a la zona central d’atac; no és posar els que més talent tenen i que es busquin la vida; no és donar la pilota a Messi i que s’espavili. Atacar contra tothom és molt més, individualment i col·lectiva. Atacar bé cada dia és més complicat, així que cal aplicar-se des del coneixement i des de la transmissió d’una idea única que, com a tal, és difícil de perllongar en el temps si no es coneix en profunditat. La repetida evolució del mètode, pel que es veu, pateix de credibilitat. Mentrestant, això sí, n’hi ha que aprofiten el temps per canviar l’escut...