Per molt que les coneguem, hi ha pulsions consubstancials a l’ànima blaugrana a què mai ens acostumarem. Això d’alleujar penes segons com li vagi la vida al Madrid ens deprimeix. Tant com el costum de tapar derrotes amb cortines de fum. Ben variades, per cert, les d’aquesta setmana. Algunes de previsibles, com la renovació in eternum de Busquets, i d’altres, extretes de diversos manuals. El llibre d’instruccions del nuñisme, per exemple, aconsellava parlar de diners i grans fites econòmiques just quan es frustraven sistemàticament les aspiracions esportives. L’altra ximpleria del moment se l’han empescat amb discutible sentit de l’oportunitat. Si no tens feina, el gat pentines. I si no te’n surts, acostumes a complicar-te l’existència. Total, que els ha donat per canviar l’escut, al·legant no sé quines meravelles de la modernitat i no sé quantes bajanades que només s’empassen les ànimes càndides sense mínim criteri ni esperit crític. Que deu coincidir en la definició amb un respectable percentatge dels associats al club, aquells que permeteren el naufragi de Gaspart a la llotja i avui entomen sense dir ni piu la llarga col·lecció d’atemptats a la raó i al bon govern que suma aquesta directiva.

Tot és refugiar-se darrere les misèries del màxim adversari, fórmula d’una mediocritat catedralícia, coherent amb l’hàbit dels pitjors anys de la nostra vida culer. Una setmana complicada ha estat suficient per evidenciar la fragilitat de les estructures blaugrana i recelar allà on posis l’ull amb voluntat d’anàlisi. Desconfies de la junta per manifesta incapacitat i absència de lideratge. No ho veus clar amb l’entrenador, conservador en excés quan es tracta de buscar alternatives a vaques sagrades que s’han adormit pastant. Res greu, és clar, quan la campanya acaba de començar, però descriptiu sobre la manca de solucions ben planificades si falla la rutina. Ja la tornem a ballar amb una allau de dubtes voltant pel cap i recuperem la sensació de no tenir-les totes perquè el Barça, bàsicament, continua instal·lat en una notòria feblesa. Quan Messi no ho resol, ens adonem del funambulisme en què fa anys que estem instal·lats. Valverde diu que cada derrota és un petit terratrèmol i deu ser que sent passió pels sismògrafs quan s’atreveix a traure de l’onze titular l’única certesa blaugrana, alineant de passada un centre del camp que provoca depressió entre els guardians de les essències. Cada ensopegada ratifica que el muntatge s’aguanta d’un pèl. Aquest Barça dels dubtes existencials i les fundades sospites va empatar sense idees ni sort amb un Athletic bielsista de marcatges individuals, que només va tenir corda física per a una hora justa. El problema no és l’escut. El problema és llarg d’explicar i fa temps que s’arrossega, malgrat que ara tothom mirarà a l’entrenador. Al camp hi ha una prova que no falla, consistent a comprovar la velocitat de la pilota. Si no corre, has de pregar que t’ho arregli Messi i si no arriba a temps com ahir, no et queda més remei que resignar-te a un trist punt. Sovint, en futbol, entrenador i president han d’intervenir quan l’arriscada autogestió dels futbolistes no acaba de funcionar. Potser ja fa massa que la reconeguda solvència dels titulars els permetia prescindir dels superiors. Si ells no arriben, tenim això: el desconcert que domina ara.