Després del que es va veure a Wembley, abans-d’ahir, queda clar que Leo Messi vol portar a Barcelona “aquella copa tan bonita”. La seva exhibició de compromís no fa res més que confirmar que les paraules del nou capità del Barça en la presentació de l’equip, el 15 d’agost passat, no són cap broma. L’argentí no és de prometre gaire. De fet, no és un home de gaires paraules. Ell sí, prefereix els fets. I és evident que ha decidit atacar la lliga de campions.

Paral·lelament als desitjos, si em permeteu, caldrà una mica de futbol perquè hi ha equips que també tenen ganes de guanyar-la i que, com li passa al Barça, reuneixen un planter ple de futbolistes fantàstics. I, és clar, es tractaria de no esperar sempre l’obra d’art del 10. El mateix Messi, després de l’empat contra l’Athletic, va aixecar la veu demanant un pas endavant d’alguns dels seus companys. I de Valverde. Calia reajustar l’equip per ser més fiable defensivament i, també, per oferir més alternatives en atac. Al marge de l’actitud, doncs, el crac demanava solucions futbolístiques.

I davant del Tottenham, Valverde les va oferir posant-se, a més, al costat de la pilota. 4-3-3 en atac i 4-4-2 en defensa, essent Coutinho el tercer davanter i el quart centrecampista. Sacrificat Dembélé –primera suplència del francès, aquesta temporada–, faltava un jugador per al mig del camp. Alternatives (ni Rafinha, ni Denis Suárez ni Aleñà entren en les travesses de l’entrenador): Arturo Vidal, un cavall per lluitar cos a cos contra la bèstia de Pochettino, o Arthur Melo, un domador de músculs a còpia d’amagar la pilota.

Valverde ha demostrat en aquest inici de temporada que no ha trobat la fórmula ideal per a substituir Iniesta. De fet, ja ha provat sis combinacions diferents de migcampistes sense que l’equip s’hagi sentit equilibrat. Com a conseqüència, la debilitat defensiva. A Anglaterra, Valverde va escollir Arthur i, tot i que el Barça va encaixar dos gols, l’equip va deixar excel·lents sensacions. Els blaugrana van exhibir-se més junts i menys exposats al contraatac del rival perquè la sala de màquines no va patir fuites. Sergio no va perdre ni una pilota; Arthur, una, i Rakitic, quatre. I, a més, la combinació de tots tres va permetre a Messi jugar còmodament, en permanent contacte amb la pilota i, molt important, més a prop de l’àrea: dos gols, dos pals, vuit passades de mèrit... un partit gloriós i un autèntic maldecap per al Tottenham.

No perdre la pilota en un equip que depèn d’ella és una premissa bàsica per a aspirar a l’èxit. Arthur és una gran troballa, però cal que algú l’eduqui en el joc posicional. Encara ha d’entendre el sentit del dinamisme en el canvi de posicions, respectar la zona de Sergio, ser menys poruc i més vertical en les passades, treballar més entre línies sense baixar a recollir la pilota dels peus dels defenses, ha de xutar des de lluny i pressionar després de la pèrdua més a prop de l’àrea rival. Arthur està en edat de créixer, i a Wembley va demostrar que s’hi pot confiar. L’afició ho va veure. I Valverde. I Messi, també.