Dels quatre fitxatges d’aquesta temporada, només Arthur Melo va pel camí de consolidar-se com un futbolista important per a l’equip de Valverde. Malcom amb prou feines compta per al tècnic, que l’ha deixat a la grada en diversos partits, Lenglet tindrà oportunitats només per donar descans a Umtiti, i Arturo Vidal comença a mostrar símptomes d’estar bastant enutjat pel seu paper de secundari en aquest inici de campionat. Arthur, per contra, ha acabat sent titular en els dos últims partits contra el Tottenham en la Champions i contra el València, i tothom dona per fet que costarà apartar-lo de la titularitat en els propers compromisos de l’equip. El brasiler ha confirmat les bones sensacions que es van intuir en els partits de la pretemporada. Que tenia clarament un estil de joc i un perfil que encaixaria perfectament al mig del camp del Barça. A Wembley va fer un grandíssim partit i contra el València a Mestalla va tenir continuïtat. Amb ell sobre la gespa, el futbol blaugrana es molt més recognoscible i l’equip es mostra molt més sòlid, més equilibrat i amb més capacitat per dominar els partits a través de la possessió de la pilota.

Encara que pugui semblar sorprenent, a Arthur li ha costat convèncer Valverde de les bondats del seu futbol. Aquest semblava reticent a fer-li plena confiança argumentant que necessitava un procés d’adaptació pel fet de venir d’una competició tan diferent com la brasilera, i per la seva joventut. Simples excuses per no atrevir-se a reconèixer que en els primers partits l’equip no acabava de rutllar i que els bons resultats havien maquillat. L’actitud del brasiler durant tot aquest temps ha estat exemplar. Sense aixecar la veu, ha continuat treballant durament esperant el seu moment, convençut de les seves capacitats, reafirmades gràcies als elogis públics de Leo Messi, que el va assenyalar com un dels fitxatges que més l’havien sorprès positivament. I un cop Valverde li va donar l’oportunitat de jugar, no l’ha desaprofitada. Fugint de les comparacions perquè poden fer més mal que bé, contra el Tottenham alguns dels seus moviments i per com protegia la pilota van recordar l’enyorat Xavi Hernández, encara que avui per avui la distància entre ells dos sigui sideral. Tant de bo Arthur pugui arribar algun dia a assemblar-se al de Terrassa, un dels millors migcampistes que han vestit mai la samarreta blaugrana.

I mentre la seva actitud es pot qualificar d’exemplar, a l’altre cantó tenim Arturo Vidal, que, si no canvia, es pot convertir en un focus problemàtic per al bon ambient que regna en la plantilla. El xilè té un problema d’origen, i és que es deu pensar que el seu fitxatge va ser una reclamació dels pesos pesants de l’equip quan van fer-se el seu diagnòstic de l’eliminació europea a mans del Roma. Algunes veus van exigir públicament jugadors més físics i amb més caràcter, i Arturo Vidal es devia pensar que ja ho tenia tot fet per fer-se un lloc en l’equip titular del Barça. I això no és així. Aquesta situació l’ha deixat descontent, i no se n’amaga. Només ha disputat dos partits com a titular d’onze possibles, i això no s’ho esperava de cap de les maneres. Però el que ha de fer és demostrar al terreny de joc que mereix jugar més i no anar esbombant el seu malestar a través dels seus perfils a les xarxes socials. Perquè així l’únic que aconseguirà és que Valverde encara hi confiï menys i que consideri que no està implicat en l’equip.