Diuen els músics que hi entenen que la gran virtut de Montserrat Caballé eren els pianíssims de les notes més agudes. El lector l’entendrà si s’imagina la tensió que cal perquè una corda faci un soroll de vidre i el xiuxiueig arribi afinat fins a les llotges de la cinquena graderia. Es tracta d’un prodigi de la naturalesa que demana un bon cos, força entrenament i molta disciplina. Un servidor en podria donar testimoni a través del record d’una Salomé enorme encimbellada al capdamunt d’una inestable tramoia operística l’hivern de 1988/89 al Gran Teatre del Liceu de l’especulativa Barcelona preolímpica.

De Kilian Jornet, si s’hi fixen, en podríem dir el mateix, si bescanviéssim la producció delicada del so per la resistència de les fibres musculoses i dels teixits dels tendons amb què grimpa i es precipita per les crestes i els congostos extraordinaris del món com un isard lleuger.

D’aquest, no els en puc certificar res perquè només en tinc la impressió admirativa que me’n porten els mitjans de difusió de masses. Però davant del xàfec d’inputs hagiogràfics d’aquests dies, potser hem de sospitar-ne, perquè si de la diva en silencien el menyspreu a la llengua del 2008, els tripijocs de la residència fiscal d’Andorra del 2010, el patetisme de l’anunci de Nadal del 2013 o els delictes tributaris condemnats en ferm el 2015, potser resulta que l’atleta no és una persona com cal sinó un altre producte dels valors universals d’Espanya.