Diuen els músics que hi ente­nen que la gran vir­tut de Mont­ser­rat Caballé eren els pianíssims de les notes més agu­des. El lec­tor l’entendrà si s’ima­gina la tensió que cal perquè una corda faci un soroll de vidre i el xiu­xi­ueig arribi afi­nat fins a les llot­ges de la cin­quena gra­de­ria. Es tracta d’un pro­digi de la natu­ra­lesa que demana un bon cos, força entre­na­ment i molta dis­ci­plina. Un ser­vi­dor en podria donar tes­ti­moni a través del record d’una Salomé enorme encim­be­llada al cap­da­munt d’una ines­ta­ble tra­moia operística l’hivern de 1988/89 al Gran Tea­tre del Liceu de l’espe­cu­la­tiva Bar­ce­lona preolímpica.

De Kilian Jor­net, si s’hi fixen, en podríem dir el mateix, si bes­canviéssim la pro­ducció deli­cada del so per la resistència de les fibres mus­cu­lo­ses i dels tei­xits dels ten­dons amb què grimpa i es pre­ci­pita per les cres­tes i els con­gos­tos extra­or­di­na­ris del món com un isard lleu­ger.

D’aquest, no els en puc cer­ti­fi­car res perquè només en tinc la impressió admi­ra­tiva que me’n por­ten els mit­jans de difusió de mas­ses. Però davant del xàfec d’inputs hagi­ogràfics d’aquests dies, pot­ser hem de sos­pi­tar-ne, perquè si de la diva en silen­cien el menys­preu a la llen­gua del 2008, els tri­pi­jocs de la residència fis­cal d’Andorra del 2010, el pate­tisme de l’anunci de Nadal del 2013 o els delic­tes tri­bu­ta­ris con­dem­nats en ferm el 2015, pot­ser resulta que l’atleta no és una per­sona com cal sinó un altre pro­ducte dels valors uni­ver­sals d’Espa­nya.