Cremor d’estómac
“Ara, els jugadors se’n van a jugar la Nations League, que és la competició amb menys sentit del món del futbol.” Així definia el tècnic del Liverpool, Jürgen Klopp, l’últim invent estrambòtic de la FIFA per perpetuar l’abús de les seleccions sobre els clubs (que ho accepten i callen). “Esperem que tornin sans i estalvis per jugar aquestes competicions menors, com la Premier, la Champions...”, rematava amb ironia el tècnic del Liverpool. Quanta raó!
A propòsit, Klopp és d’aquells entrenadors que transmeten energia a l’equip i a la grada. Tot el contrari –sigui dit sense acritud– que el nostre benvolgut Ernesto Valverde, de posat passiu i una expressió invariable com de qui pateix cremor d’estómac crònica (sort en té –ell i nosaltres– de Lopetegui al capdavant de la penya dels germans Padrós). Miro el camp, veig Messi i m’il·lusiono. Però si miro la banqueta, veig Valverde... i em desinflo. Deu ser problema meu.
Per cert, a València el Txingurri va tornar a recórrer als titulars, tot repetint el mateix equip que s’havia buidat a Londres, amb l’excepció de Lenglet, que, curiosament, és qui més sentit tenia que repetís, atès que per agafar confiança necessita partits. Confiança!, l’actiu tan valuós que Paco Alcácer ha lamentat que a Barcelona no va tenir: “Un jugador amb confiança és millor que un sense.” Ara, Paco (golejador professional) goleja amb el Dortmund i la roja.
Que no té nivell Barça? Potser no, però si l’entrenador hi hagués confiat, Alcácer hauria pogut assolir el seu nivell personal màxim (superior al de Munir, d’aquí a Alemanya) i hauria estat el substitut de garanties per donar a Suárez el descans que tant necessitava. Ja que no fitxem primers espases (que és el que tocaria), que, com a mínim, els jugadors que portem se sentin útils. Perquè no és problema de fons d’armari, sinó de confiança. Rotacions o fracàs!
Piqué i De Ligt
El tarannà perdonavides de Piqué no em molesta. Ja s’ho farà. Pesa més l’admiració que em mereix pel fet d’haver estat un dels integrants del millor equip de la història, que tanta felicitat m’ha regalat. Penso, però, que un superprofessional (superben pagat) s’ha de dedicar exclusivament a la seva professió. El futbol, al nivell d’elit, és un ofici extremadament competitiu en què si baixes el rendiment un grau, automàticament deixes de ser un dels millors centrals del món. I, si el baixes dos o tres graus, succeeix que t’acaba pesant el cul...
Quan l’afer del documental, el vicepresident Jordi Mestre va sortir a la palestra en nom de la junta: “Quan torni del mundial parlarem amb Piqué sobre el tema”, va dir, tot donant a entendre que renyarien la criatura. Evidentment, ens vam petar de riure. No fos cas que Piqué els acabés renyant a ells. On vull anar a parar? Aquests dies ha tornat a sonar el nom del central (dretà) Matthijs de Ligt com a futurible. Doncs bé, aquesta hauria estat la millor resposta a Piqué!
Que a l’estiu, quan Gerard hagués entrat al vestidor per començar el nou curs s’hagués trobat amb una competència real. Lenglet no ho és, entre altres coses perquè és esquerrà (com Umtiti i Vermaelen, mentre que Piqué és l’únic central dretà que tenim: gran planificació!), però sí que ho seria aquest holandès de 19 anyets i 1,88 d’alçada, capità de l’Ajax i ja fix amb Holanda. És molt bo. Els que en saben diuen que, en aquests casos, s’ha d’actuar amb determinació i rapidesa. Ara, tant per ell com per l’altra perla, Frenkie de Jong, hi ha clubs fent cua disposats a firmar xecs amb xifres indecents.
