Durant anys he fet esforços per evitar el sermó gratuït de l’admiració i he fracassat als peus d’una evidència incontestable: els mites són considerats com a tals perquè han traspassat amb un estil propi el valor mateix de la victòria. Així doncs, d’entrada no situaràs la cançó però identificaràs a temps real el revés de Knopfler, de la mateixa manera que no et fixaràs qui està rebentant la pilota però reconeixeràs el punteig metàl·lic de Nadal, la bateria anàrquica de Cristiano, el teclat omnipresent de Messi, o el baix dominador de Federer. Per aquest motiu toca fer una apologia impúdica als escollits, els afamats per anar més enllà, a l’excel·lència celestial de Messi i Federer i les deïtats competitives de Nadal i Cristiano, els quatre arribats a l’Olimp gràcies a la combinació perfecta entre constància obsessiva i explosió de les pròpies facultats. Per això he decidit sortir de l’armari afirmant sense pànic al bullying laboral i al divorci unilateral, que els admiro a tots (Cristiano inclòs), i sí, alguns tenen una relació impúdica amb el fisc però ho resumeixo amb una claredat meridiana: estimar l’art de Sabina no significa passar-me el cap de setmana fent servir el nas en locals decorats amb cortinetes vermelles. En definitiva, tot plegat era per enviar dos missatges: a Griezmman que si està a taula amb ells és perquè hi ha reis generosos a l’hora de compartir estovalles amb els servents, i al meu fill Lluc, que si en Cristiano no va de blanc, ja toca dir que és un dels grans.