La seva mare va morir de tuberculosi quan encara no tenia un any. El seu pare era un maltractador que havia pegat la seva dona tota la vida, fins i tot embarassada. Això va provocar que tingués un germà gran amb discapacitat mental. Ho va provar en el bàsquet, però ràpidament va destacar com a velocista i saltador. El seu entrenador a la universitat, Wein Batenberg, va desenvolupar una tècnica idònia per a ell: la pedalada, ja que era incapaç de saltar de forma natural. El van arribar a suspendre perquè es va negar a competir contra la universitat de Brigham Young per les polítiques racistes de l’Església mormona. Va pujar al podi amb el puny tancat i mitjons negres per sobre del xandall per reivindicar els drets civils dels negres. El dia abans, en la qualificació, va fer dos nuls i s’ho va jugar tot en el tercer (8,27 i a la final). L’endemà, a les 15.46 h, amb un vent de 2 m/s, dorsal 254, sis segons de carrera i després de 19 gambades, va fer el gran salt. Vuit noranta. El mesurament del salt va tardar. S’estrenava un avanç tecnològic basat en un mesurador òptic que no va tenir recorregut per la distància saltada. Fins que no li van dir que havia saltat 29 peus i 2 polzades no va ser conscient del que havia fet. Es va desplomar, va tenir un atac catalèptic sobre la pista. Mai més va tornar a fer un salt d’aquesta magnitud ni va acostar-se als 8 metres. Tot i que el rècord vigent és de Mike Powell (8,95 del 91), el seu salt va marcar un abans i un després. Ahir va fer 50 anys del salt de Bob Beamon als Jocs de Mèxic 68.