Els canvis en l’atletisme
Sebastian Coe és el president de la Federació Internacional d’Atletisme des del 19 d’agost del 2015. Va ser un dels més grans atletes de mig fons de la història i un dels atletes que més he admirat. La seva rivalitat amb Steve Ovett a finals de la dècada dels setanta i inicis dels vuitanta del segle passat ens va donar grans jornades d’atletisme. Doble campió olímpic dels 1.500 m, recordista mundial en totes les distàncies entre els 800 m i la milla, Coe és llegenda de l’atletisme. I ara la seva feina és dirigir l’atletisme mundial. Una feina gens fàcil. Coe ha agafat el bou per les banyes en el tema del dopatge, i la suspensió a la federació russa n’és un bon exemple. Coe també es va proposar tornar a l’atletisme l’esplendor que havia tingut, tot i la pèrdua de la seva última gran estrella: Usain Bolt. En aquest món globalitzat i mediàtic l’esport viu de les seves estrelles, dels esportistes que donen espectacle. Si no hi ha espectacle no hi ha diners, i si no hi ha diners...
L’atletisme, les proves que es fan i com es fan, no han evolucionat gaire en 100 anys. El que corre més, salta més o llança un artefacte més lluny, guanya. Si més no, fins ara. Setmanes enrere ja vaig parlar dels canvis en el sistema de competició fets en la copa Continental que van provocar que, en alguna prova, el millor no hagués acabat guanyant.
En les proves d’atletisme dels Jocs Olímpics de la Joventut hem vist quelcom semblant. De fet, el millor sempre ha acabat guanyant, però en els següents llocs no ha passat el mateix. Les proves s’han disputat en dos dies, amb dues tandes de curses o salts, i s’han acabat sumant els temps o els metres. Per a la història queda que el campió dels 100 m ha fet 20.71; la de salt de llargada, 12,32 m, i el de llançament de martell, 171,11 m. Un sistema que no s’utilitza en cap altre campionat i que trenca la base de l’atletisme, la lluita cos a cos, sense haver de sumar ni restar, en una final. En els 200 m, un brasiler va ser el segon més ràpid el segon dia, però va acabar tercer perquè no va recuperar el temps perdut el primer dia. Potser és cosa de l’edat, però em sembla que això no té cap sentit. O és que a partir d’ara es faran totes les competicions atlètiques així? És d’aquesta manera que es vol captar joves per a l’atletisme? Les normes de les competicions les marquen les federacions. És cosa de la IAAF, i de Sebastian Coe, doncs, que no continuïn aquests disbarats. L’atletisme no és això.