Les últimes escenes empenyen a pensar que el present d’Ousmane Dembélé ve emmarcat i condicionat per conceptes de poca tensió, per la parsimònia amb què va correspondre a la lesió de Messi i la vehemència amb què els seus companys van penalitzar la seva vida contemplativa sense la pilota. “El veritablement important no és la pèrdua, sinó com reacciones després d’ella”, va concloure Valverde.

Però sota aquest darrer sediment de dubte, únicament vinculat a qüestions d’actitud, batega una tensió futbolística que impedeix la sintonia entre l’equip i un futbolista amb uns dots tècnics evidents. I que té poc a veure amb un problema de pulsacions baixes. Més aviat el contrari. Dembélé és un futbolista de vibracions elevades, de moviments descontrolats, d’un ritme de vida per sobre del que el Barça pot assumir. És caos. I l’equip necessita caos. Capacitat per sorprendre, per agitar defenses tancades, per trencar des del moviment d’una cintura. Però si una cosa ha ensenyat el Barça al món és que aquest caos pot ser organitzat. Que la clau és seleccionar els moments, pensar el quan i que un equip ha de viatjar junt. I Dembélé cavalca sol. I massa sovint ho fa cap al no- res, amb incursions improvisades que allarguen la silueta d’un Barça més estilitzat quan pot ajuntar-se a partir de la pilota. I és fonamental que el francès balli al ritme d’aquesta melodia, que li ressoni al cap. Tindrà moments per imposar la seva música, per accelerar la partitura, però per fer-ho sense desafinar ha d’escoltar l’equip.