Suárez, Rafinha, Lenglet i Arthur

Del notable rendiment general, em quedo amb quatre noms. El primer, Suárez. Sense els seus gols no aixecarem la Champions, i ell continua sense marcar, però sense ell no hauríem guanyat l’Inter. La seva va ser una demostració irrebatible de com un 9 pot ser el millor sense cridar gol. El segon, Rafinha. Va tornar a justificar el seu (ja sabut) rol de jugador de club altament fiable.

El tercer, Lenglet. La primera pilota del partit és crucial per a un futbolista, i més tractant-se d’un nouvingut. En la seva primera aparició, Icardi el va retratar guanyant-li escandalosament l’esquena. Reacció d’un servidor: “Aquest noi és tou i avui lleparà!” Sota pressió, Lenglet va reaccionar endurint la marca, mostrant-se expeditiu i eficient en totes les accions posteriors, i fent gala d’una sortida de pilota amb criteri. Tou? ja ho anirem veient, però mentalment dona la talla.

I el quart, Arthur. En un moment delicat, el brasiler va perdre consecutivament dues pilotes en zona d’alt risc. Reacció d’un servidor: “Nen, a la frontal i amb 1-0, no et compliquis i dona-la a la primera, sisplau!” Reacció d’Arthur, sota pressió: les tres pilotes següents no solament no va donar-les a la primera, sinó que va aguantar-les fins a agradar-se. I se’n va sortir brillantment. És molt bo i un digne acompanyant de Busquets i Rakitic –imperials, una vegada més– a la medul·lar. (A propòsit: Ernesto, cuidi’m aquests dos i doni minuts a Vidal, Rafinha i Sergi Roberto. Gràcies.)

El clàssic!

I demà, ens visita un equip que ve de demanar l’hora contra el potentíssim Viktoria Plzen?, amb un entrenador sentenciat (Julen no ha aguantat ni el primer constipat!) i amb un “sargento chusquero” (en català seria sergent del cigró) oficiant de capità (lleig l’episodi del carnisser Ramos escamnant un jove del planter a pilotades). Un equip, que en els últims sis partits de lliga ha fet tres gols i que, en definitiva, ha de sortir del temple a 7 punts del Barça.

Subestimar el rival és el primer pas cap a la derrota. Ho sé. En un clàssic pot passar de tot i quan comenci a rodar la bola seré un sac de nervis. Això també ho sé. Però francament, i més enllà d’esperar que Coutinho no se’ns torni a diluir a partir del minut 35, a l’hora de lliurar aquesta nota d’opinió res no entela l’optimisme absolut amb què encaro el combat amb la penya dels germans Padrós...