Missatge de jerarquia
Darrere Messi, hi ha un equip. El missatge de jerarquia que el Barça havia d’enviar a Europa era aquest. Per tant, la victòria convincent contra l’Inter, un contrincant que no és dels top –ni s’hi acosta– però de calibre suficient per acreditar-nos, era imprescindible.
“És probable que, sense Messi, sigui més fàcil”, deia Spalletti en la prèvia del matx, verbalitzant la sensació (força estesa) que el Barça actual sense el seu líder és un equip vulnerable. Ja vençut, el tècnic italià admetia que, “amb Messi, encara hauria estat pitjor”, i reconeixia que el Barça està a un nivell superior que el seu Inter. El missatge ha calat.
És evident que sortim a jugar la Champions amb un plus de motivació, que a mi em reconforta. Tanmateix, em preocupa molt que Valverde vulgui i sàpiga practicar les rotacions inexcusables per garantir que l’equip mantingui la mateixa intensitat (un factor clau) durant tota la competició. De moment, no ho ha fet! En qualsevol cas i cautelosament, analitzat el panorama cal dir que ningú a Europa (City i Juve inclosos) ho ha fet millor que el Barça, a Wembley o dimecres al Camp Nou.
Suárez, Rafinha, Lenglet i Arthur
Del notable rendiment general, em quedo amb quatre noms. El primer, Suárez. Sense els seus gols no aixecarem la Champions, i ell continua sense marcar, però sense ell no hauríem guanyat l’Inter. La seva va ser una demostració irrebatible de com un 9 pot ser el millor sense cridar gol. El segon, Rafinha. Va tornar a justificar el seu (ja sabut) rol de jugador de club altament fiable.
El tercer, Lenglet. La primera pilota del partit és crucial per a un futbolista, i més tractant-se d’un nouvingut. En la seva primera aparició, Icardi el va retratar guanyant-li escandalosament l’esquena. Reacció d’un servidor: “Aquest noi és tou i avui lleparà!” Sota pressió, Lenglet va reaccionar endurint la marca, mostrant-se expeditiu i eficient en totes les accions posteriors, i fent gala d’una sortida de pilota amb criteri. Tou? ja ho anirem veient, però mentalment dona la talla.
I el quart, Arthur. En un moment delicat, el brasiler va perdre consecutivament dues pilotes en zona d’alt risc. Reacció d’un servidor: “Nen, a la frontal i amb 1-0, no et compliquis i dona-la a la primera, sisplau!” Reacció d’Arthur, sota pressió: les tres pilotes següents no solament no va donar-les a la primera, sinó que va aguantar-les fins a agradar-se. I se’n va sortir brillantment. És molt bo i un digne acompanyant de Busquets i Rakitic –imperials, una vegada més– a la medul·lar. (A propòsit: Ernesto, cuidi’m aquests dos i doni minuts a Vidal, Rafinha i Sergi Roberto. Gràcies.)
El clàssic!
I demà, ens visita un equip que ve de demanar l’hora contra el potentíssim Viktoria Plzen?, amb un entrenador sentenciat (Julen no ha aguantat ni el primer constipat!) i amb un “sargento chusquero” (en català seria sergent del cigró) oficiant de capità (lleig l’episodi del carnisser Ramos escamnant un jove del planter a pilotades). Un equip, que en els últims sis partits de lliga ha fet tres gols i que, en definitiva, ha de sortir del temple a 7 punts del Barça.
Subestimar el rival és el primer pas cap a la derrota. Ho sé. En un clàssic pot passar de tot i quan comenci a rodar la bola seré un sac de nervis. Això també ho sé. Però francament, i més enllà d’esperar que Coutinho no se’ns torni a diluir a partir del minut 35, a l’hora de lliurar aquesta nota d’opinió res no entela l’optimisme absolut amb què encaro el combat amb la penya dels germans Padrós...
