Una desconeguda et saluda amb dos petons formals i et regala el perfum salabrós d’una noia que havies estimat aquells anys que l’oblit s’endugué. No et venen imatges nítides però la fragància esbossa uns versos escrits sense aixopluc per un Trastevere humit, el plany de Springsteen a les males terres que engolien les nostres esperances, i les nits d’excessos als parcs públics d’una ciutat sense nom. Et mires la jove amb un esguard agraït, com si s’hagués presentat a la teva vida amb la gratuïtat d’un àngel insubmís per rememorar que un dia sobrevivies a la jungla essent tu mateix. Aquesta noia és Arthur i la seva aroma, la volteta màgica per ridiculitzar la pressió d’un migcentre de gimnàs nascut per destruir el moviment on resideix l’arquitecte d’aquells temps que et burlaves del demà amb una corona de llorers al cap i una orelluda desbordant de vi entre les mans. Per això l’estimem d’entrada, perquè Arthur ens recorda qui vam ser, els sopars amb amics per compartir alegries, la bufetada a Mourinho, el salt de Messi entre els déus de Roma , la sacralització definitiva de Wembley, la subjugació del Bernabéu amb la gestació del fals nou, i el petó d’un amor secret després del gol d’Iniesta a Stamford Bridge. Així, doncs, l’anirem examinant de prop perquè no se’ns escapi ni un bri d’aquest perfum en què reposa la nostra ingenuïtat, i si resulta que tot plegat era un engany, doncs li donarem les gràcies perquè a vegades convé sentir-se estimat encara que sigui mentida, una càlida i deguda mentida.