El Tour, la muntanya i les CRI
Els tres ciclistes vius que han guanyat cinc vegades el Tour, Eddy Merckx, Bernard Hinault i Miguel Indurain, van ser els grans convidats en la presentació de l’edició del 2019 de la cursa francesa que es va fer dijous. Quan es va revelar el recorregut del que serà el Tour amb més muntanya de la història –30 ports, tres finals d’etapa a més de 2.000 metres– i amb una contrarellotge per equips de 28 quilòmetres i una individual de 27, segur que a tots tres els va venir al cap, encara que fos per un instant, aquest pensament: “Sort que no feien aquesta mena de recorreguts quan jo corria.” I no perquè no fossin capaços de guanyar un Tour d’aquestes característiques, que ves a saber, sinó perquè quan ells corrien el Tour no era com ho serà el 2019.
Els Tours dels anys de Merckx, Hinault o Indurain no eren com ho serà el del 2019 no tant per la massiva presència de la muntanya –els grans ports dels Pirineus i els Alps han estat quasi sempre presents en el Tour–, sinó per la manca d’etapes contra el rellotge. En els cinc Tours que va guanyar Merckx, el que va tenir menys quilòmetres de contrarellotge individual (CRI) va ser el 1974, amb 56 i el que més el 1970, amb 84. I va arribar a disputar etapes de 53 i 54 quilòmetres. Els anys d’Hinault, el tema de les CRI va ser molt exagerat –sobretot si ho comparem amb l’època actual–: 136 quilòmetres el 1978; 165, el 1979; 117, el 1981; 145, el 1982 i 159, el 1985. I amb etapes de lluita individual contra el cronòmetre de 75 i 72 quilòmetres. En l’era Indurain, el 1991 hi va haver 135 quilòmetres de CR individual –una de 73 quilòmetres–; el 1992, 137; el 1993, 113; el 1994, 118, i el 1994, 107. Merckx, Hinault i Indurain eren bons en la muntanya, però també treien molt i molt de temps als rivals en tants i tants quilòmetres de contrarellotge.
O sigui, que quan lloem la muntanya del Tour del 2019 i alabem la reducció de les CRI –quasi menyspreant-les–, potser que no fem de hooligans i ens aturem a pensar un instant en la història del ciclisme. O és que aquelles etapes que van convertir Indurain en mite –ja hem oblidat el “Tirano de Bergerac” del 1994?– serien ara una burla per al ciclisme si es posessin en el recorregut i afavorissin, per exemple, homes com Dumoulin, Thomas o Froome, en detriment d’altres com Quintana, Landa, Bardet o Nibali?