“Després del 3-1 hem entrat en una dinàmica de dubte, que ells han sabut aprofitar.” Ho va dir el capità de la banda dels germans Padrós, Sergio Ramos, el carnisser, minuts després de la humiliació –una més– rebuda amb la firma del Barça i unes quantes hores abans que el seu president, el senyor Pérez, l’Amo, fulminés el seu tècnic Julen, el brevíssim.

Ramos sabia de què parlava: el Barça va ensumar l’olor forta de carn de golejada que desprenia el Madrid i no va perdonar. Aquest esperit inclement, de veure’ls de genolls i no deixar escapar l’oportunitat de propinar-los una pallissa inoblidable, un esperit personificat en la garra charrúa idiosincràtica de Luis Suárez i, a través seu, encomanat a la resta de l’equip, és el detall que em va commoure del clàssic del “5 sense el 10”, que va titular agudament L’Esportiu l’endemà de la festassa.

Des dels temps de Benito, Pirri i companyia he vist tots els Madrid que han visitat el Camp Nou, i no en recordo cap tan pusil·lànime, indolent i inofensiu com el novè classificat de Lopetegui: jugadors amb sobrepès (grassos) i jugant al ritme dels Legends (veterans)... Amb Messi pletòric, el titular potser hauria estat: “10 amb el 10”. En fi, això no ho sabrem mai...

Però el que sí sabem i ha quedat clar és que, precisament, darrere Leo hi ha un equip i una plantilla. Per tant, si sense Messi hem estat capaços d’afrontar partits d’alt compromís, seria altament irresponsable cremar titulars indiscutibles, i que arribin fosos als moments decisius per no confiar en jugadors competents que esperen torn a la banqueta. Aquesta és la gran ensenyança de les victòries amb l’Inter i el Madrid. I qui ha de tenir-ho absolutament clar és Ernesto Valverde (qui, per cert i al meu parer, va reaccionar tard a fer uns canvis que estaven cantats: si la de Modric entra, hauríem ressuscitat el cadàver...).