Opinió

Arthurisme

Disfressat de Don Andrés, ha fet retornar l’imaginari col·lectiu culer en aquell estat d’èxtasi que es vivia quan Messi era assistit pel trident format pel manxec, Xavi i Sergio Busquets

Una de les anàlisi més lúcides que vaig sentir després de la golejada del Barça al Real Madrid del passat cap de setmana va ser en el Tot gira, quan el periodista de Televisió de Catalunya Xavier Torres va sentenciar que la clau de l’èxit estava “en el mètode”. Certament, si el Barça abraça el futbol posicional és capaç de veure la llum malgrat la penombra que apareix sempre que no hi ha l’estrella, Leo Messi. Al Camp Nou, Messi s’ho mirava des de la graderia, com si tingués la perspectiva de l’Olimp, i deixés a Luis Suárez i Sergi Roberto la capacitat de sorprendre terrenalment tocats per una inspiració divina. Valgui per endavant que, segons explicaven, Suárez retreia irònicament a Roberto a l’inici del partit que feia dies que no l’assistia per marcar.

Però aquell Barça s’ha desdibuixat durant la setmana, primer a Lleó i ahir al barri de Vallecas. De tots els nous fitxatges d’aquesta temporada, només el brasiler Arthur ha acabat fent-se lloc en l’equip titular de manera indiscutible. Perquè ha il·lusionat la banqueta i l’afició disfressant-se de Don Andrés, retornant l’imaginari col·lectiu culer en aquell estat d’èxtasi que només es vivia quan Messi era assistit pel trident format pel manxec, Xavi i Sergio Busquets. Arthurisme. La resta de fitxatges són actors de repartiment, alguns millors que d’altres, amb més o menys talent. D’una banda, en el partit contra la Cultural Leonesa es va comprovar que la segona unitat no aconsegueix entendre els automatismes associats al “mètode”, potser perquè la majoria de fitxatges han estat fets prescindint d’aquest. D’una altra banda, després de la remuntada d’ahir alguns potser es voldran fer trampes al solitari parlant dels recursos de Valverde, que permeten passar del futbol posicional al de contraatac a mig partit.

No siguem estúpids: contra el Rayo, el Barça va jugar bé quan va controlar el partit amb la pilota als peus, mentre que va semblar un equip de pati d’escola desbocat quan el mister va treure Arthur del terreny de joc. Dembélé no parla el mateix idioma que la resta de companys d’atac i, malgrat la seva punteria, tens la sensació que ha decidit viure al Camp Nou en un món paral·lel. Nota a part per a Coutinho, que malgrat la finesa del seu joc és incapaç de transformar-se en el motor de l’equip a falta de l’argentí, malgrat que la seva adaptació al mètode està fora de dubtes. Però n’hi ha que han nascut per ser líders; d’altres, només gregaris.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.