Arthurisme

Una de les anàlisi més lúcides que vaig sen­tir després de la gole­jada del Barça al Real Madrid del pas­sat cap de set­mana va ser en el Tot gira, quan el peri­o­dista de Tele­visió de Cata­lu­nya Xavier Tor­res va sen­ten­ciar que la clau de l’èxit estava “en el mètode”. Cer­ta­ment, si el Barça abraça el fut­bol posi­ci­o­nal és capaç de veure la llum mal­grat la penom­bra que apa­reix sem­pre que no hi ha l’estre­lla, Leo Messi. Al Camp Nou, Messi s’ho mirava des de la gra­de­ria, com si tingués la pers­pec­tiva de l’Olimp, i deixés a Luis Suárez i Sergi Roberto la capa­ci­tat de sor­pren­dre ter­re­nal­ment tocats per una ins­pi­ració divina. Val­gui per enda­vant que, segons expli­ca­ven, Suárez retreia irònica­ment a Roberto a l’inici del par­tit que feia dies que no l’assis­tia per mar­car.

Però aquell Barça s’ha des­di­bui­xat durant la set­mana, pri­mer a Lleó i ahir al barri de Valle­cas. De tots els nous fit­xat­ges d’aquesta tem­po­rada, només el bra­si­ler Art­hur ha aca­bat fent-se lloc en l’equip titu­lar de manera indis­cu­ti­ble. Perquè ha il·lusi­o­nat la ban­queta i l’afició dis­fres­sant-se de Don Andrés, retor­nant l’ima­gi­nari col·lec­tiu culer en aquell estat d’èxtasi que només es vivia quan Messi era assis­tit pel tri­dent for­mat pel man­xec, Xavi i Ser­gio Bus­quets. Art­hu­risme. La resta de fit­xat­ges són actors de repar­ti­ment, alguns millors que d’altres, amb més o menys talent. D’una banda, en el par­tit con­tra la Cul­tu­ral Leo­nesa es va com­pro­var que la segona uni­tat no acon­se­gueix enten­dre els auto­ma­tis­mes asso­ci­ats al “mètode”, pot­ser perquè la majo­ria de fit­xat­ges han estat fets pres­cin­dint d’aquest. D’una altra banda, després de la remun­tada d’ahir alguns pot­ser es vol­dran fer tram­pes al soli­tari par­lant dels recur­sos de Val­verde, que per­me­ten pas­sar del fut­bol posi­ci­o­nal al de con­tra­a­tac a mig par­tit.

No siguem estúpids: con­tra el Rayo, el Barça va jugar bé quan va con­tro­lar el par­tit amb la pilota als peus, men­tre que va sem­blar un equip de pati d’escola des­bo­cat quan el mis­ter va treure Art­hur del ter­reny de joc. Dembélé no parla el mateix idi­oma que la resta de com­panys d’atac i, mal­grat la seva pun­te­ria, tens la sen­sació que ha deci­dit viure al Camp Nou en un món paral·lel. Nota a part per a Cou­tinho, que mal­grat la finesa del seu joc és incapaç de trans­for­mar-se en el motor de l’equip a falta de l’argentí, mal­grat que la seva adap­tació al mètode està fora de dub­tes. Però n’hi ha que han nas­cut per ser líders; d’altres, només gre­ga­ris.