Borja Iglesias va arribar aquest estiu a l’Espanyol sota l’ombra de la sospita. No era fàcil ocupar el lloc de Gerard Moreno. Un davanter referencial fet al planter i amb ADN periquito. No ajudava gens al gallec veure com la darrera temporada del punta de Santa Perpètua va ser descomunal. Ell era l’únic que va portar llum a un equip gris amb els seus gols. La seva marxa va deixar òrfena gran part de l’afició que mirava aquesta temporada amb malfiança. El recanvi era un gallec que havia despuntat a segona divisió amb el Saragossa marcant 22 gols. El preu de traspàs: 10 milions d’euros. “Aquest ha de ser el relleu del nostre Gerard! Estem llestos!” Era el sentir generalitzat d’una afició que veia com la plantilla més que créixer es devaluava sota el paraigua del desencís i recordava les èpoques low cost dels Lanzarote, Abraham o Juan Fuentes. Els dubtes de l’entorn eren certeses a les oficines del club. La confiança era cega amb el Panda. El temps ha donat la raó a Òscar Perarnau i Rubi. Ells van pressionar de valent per fitxar el gallec i, per la seva banda, el jugador no va escoltar-se altres ofertes més llamineres. L’aposta del club i de Borja ha sortit rodona, i això que molts dubtaven d’ell fa molt poc, quan va fallar un reguitzell d’ocasions contra el Vila-real. Els quatre gols en els últims tres partits han capgirat la tendència i molts ja creuen els dits perquè no marxi a l’estiu. El futbol no té memòria, però Borja Iglesias ja s’ha tret la motxilla dels dubtes i de les herències. Qui ho havia de dir!