Des de fa massa temps el futbol està constantment sota sospita a diferents nivells. De fet, els organismes que han de vetllar per la salut d’aquest meravellós esport i de la gent que el practica de manera professional o amateur, moltes vegades són qüestionades. I això provoca un increment de la falta de confiança en algunes persones amb càrrecs amb poder de decisió i en els organismes oficials. Normal, donada la quantitat de notícies de malversacions, favors especials, clientelisme, amiguisme... que inunden els diaris, les ràdios i les televisions. Tot això ha calat molt fons en la gent, els esportistes i els clubs, fins al punt que ja es dona per descomptat. Com si fos un tema normal que difícilment es pot canviar. Doncs no, no és normal, i no ens hem de deixar emportar pel conformisme o per allò que nosaltres no hi podem fer res... I tant, que hi podem fer!

Hem arribat a un punt on el que hauria de ser normal és l’excepció. És a dir, ara resulta que fer les coses adequadament, amb transparència i amb l’únic objectiu d’ajudar el futbol, els clubs, els esportistes i aficionats, sembla que ja no es creïble. Però, com hem deixat que s’arribi a aquest punt? Com hem deixat que l’esport que tant estimem es vegi esquitxat per aquesta imatge tan dolenta? Doncs no ho tinc clar, però sí que tinc clar que no podem continuar mirant cap a un altre costat. Sí, soc conscient que a vegades, massa, paguen justos per pecadors. És a dir, no dic que tothom en el futbol sigui persona sospitosa... Ni de bon tros. El que dic és que no podem permetre personatges que es facin els amos del chiringuito pensant en el seu propi benefici. Hem de fer el possible perquè aquestes institucions siguin la veritable casa del futbol, dels clubs, de l’esport i dels professionals i amateurs que el practiquen. Hem de lluitar per aconseguir que no es converteixin en espais foscos i poc accessibles. Demanem responsabilitats, exigim transparència i obliguem a tornar a la normalitat.

Per on podem començar? Doncs per demanar que si hi ha algú qüestionat, que deixi la seva responsabilitat per concentrar-se a demostrar la seva innocència. Pel seu bé, perquè no és poca cosa. A partir d’aquí, hauríem de crear un protocol de control exhaustiu de les institucions i les persones sense excepció. Si a algú no li agrada, pot ser no és la persona adequada, no us sembla? Com he dit en altres articles, no es pot fer el que no es pot explicar amb tranquil·litat i transparència.