De dependència del juga­dor esten­dard se n’ha par­lat força més els últims anys amb relació al Barça de Messi que no pas al Madrid de Cris­ti­ano Ronaldo. Però si el Barça ha fet front amb solvència a l’absència tem­po­ral del millor juga­dor del món és perquè, amb les man­can­ces i invo­lu­ci­ons que es vul­gui, fa anys que manté uns sòlids fona­ments com a equip, un diagnòstic no tras­lla­da­ble a un Madrid que, sense el por­tuguès, neces­sita una reforma inte­gral per tapar un forat gran pels “50 gols de menys” i pro­fund per la pèrdua de vora­ci­tat com­pe­ti­tiva. La diferència –gens nova però ben con­tras­ta­ble les últi­mes set­ma­nes– en l’estruc­tura d’equip que acom­pa­nya el gran líder al camp explica en gran manera per què el Barça és des de fa més d’una dècada l’equip hegemònic de la lliga, si bé la vir­tut de tenir un equip llar­ga­ment fia­ble en la regu­la­ri­tat li sem­bla poc, al bar­ce­lo­nisme, davant la collita blanca de Cham­pi­ons, indis­cu­ti­ble com a títol més alt però d’un for­mat que no pre­mia tant el “sem­pre” com l’“ara i aquí”. Per això és para­do­xal que, cada cop que treu el cap la idea d’una super­lliga euro­pea, hi hagi entre la gran massa blau­grana tants nas­sos arru­fats davant d’una pro­posta que, en bona lògica, tras­lla­da­ria el for­mat on el Barça es mou millor a l’àmbit on més es desitja reg­nar. Que Messi no tin­gui més Cham­pi­ons no seria el lament de capçalera del bar­ce­lo­nisme si l’ore­lluda premiés un campió de la regu­la­ri­tat, però deu ser que no n’hi ha prou amb tro­bar la fórmula de la feli­ci­tat. La joia de la bonança l’has d’anar a pas­se­jar per la corda fluixa.