Que fàcil que és muntar un ciri per la presència de la selecció femenina de waterpolo d’Israel a Catalunya per jugar contra Espanya. Israel, el paradigma del mal al planeta, a jugar al CAR d’amagatotis, no fos cas que tinguéssim un sarau promogut perquè el repertori de samarretes postmodernes fot més canya als hebreus que no pas a Turquia, Rússia, la Xina, els Estats Units... tots estats altament respectuosos amb els drets humans.

Sempre m’he interrogat al voltant de l’amnèsia generalitzada que té l’estat d’Israel de l’horror que va patir el poble jueu fa menys d’un segle. Si no, no s’entén la política sistemàtica de míssils contra pedres i la negació de la realitat palestina que practica l’estat d’Israel.

En tot cas, de sapastres n’hi ha arreu. Els kurds reben fort de Turquia; els txetxens, de Rússia; del mal geni que gasta la Xina amb el Tibet ni en parlem, i fa un any que un estat pretesament democràtic com l’espanyol ens tracta a cops de porra, de presó preventiva i de relats mentiders per donar pàtina de justícia a les farses que vindran. Posats a boicotejar, i si enfoquem Espanya, que és el nostre opressor?

Estic segur que no totes les jugadores israelianes de waterpolo són seguidores declarades del despietat Netanyahu. Com també sabem que els campions de l’NBA i l’NFL ja no volen ser rebuts per Trump. Així, quina mena de boicot pancarter estem promovent?

Quan l’algerià Khaled i la israeliana Noa van versionar a duet Imagine, de John Lennon, ningú va acusar-los d’heretges o infidels, que vindria a ser per als fanàtics d’allà com la rebel·lió per als falangistes d’aquí. Més aviat, aquella utopia musical de l’ex-Beatle es va entendre com un gest per invocar que impossible i irreconciliable són errors de concepte.

I si, en lloc de forçar un Espanya-Israel clandestí, treballem per fer possible un Israel-Palestina? Nelson Mandela va intuir que el rugbi ajudaria a superar un odi profund, visceral. El nostre cas, una altra anormalitat ancestral, és d’arrel diferent, però continuo pensant que l’esport és una eina sana i útil per fer obrir els ulls a uns quants –als soques ja els dono per impossibles– que un Catalunya-Espanya podria ser un primer pas cap a una relació millor i que com més se’n juguin més normal serà tot i es parlarà més d’esport i menys d’altres coses.

I entenc que penseu que soc un ingenu.