Quan Luis Enrique es va fer càrrec del Barça va disposar de tres porters: Ter Stegen, fitxat per Zubizarreta; Masip, del filial, i Claudio Bravo, perquè va demanar un bon porter amb experiència a primera. Quan li van preguntar qui jugaria va dir que ho decidiria en la pretemporada perquè tots tres eren molt bons. Es va consolidar Bravo i la copa la va reservar per a Ter Stegen, Masip va jugar en alguna ocasió però no va demostrar gran cosa. En canvi, des de la temporada passada Masip ha gaudit en el Valladolid de la confiança del seu entrenador i ha demostrat ser un gran porter. Això m’ha dut a reflexionar sobre un principi que ja vaig reflectir en els meus primers articles d’esports a El Correo Catalán l’any 1972 i que era que el Barça com a empresa catalana havia de considerar el porter com si fos el caixer i, per tant, havia de ser de confiança, preferentment de casa. Em decantava per Sadurní en la rivalitat amb Reina per la trajectòria de porters catalans que jo havia vist: Nogués, Miró, Ramallets i que havia de continuar amb Mora, Arnau, Busquets i Valdés. Repassant la història recent vam tenir tres bascos com a titulars –Artola,Urruti i Zubizarreta–, un portuguès (Baía), un holandès (Hesp), un turc (Rustu) i un argentí (Bonano). Si estiguéssim integrats de cor en l’Europa unida que ens prometien, abolint estats i potenciant regions, podríem considerar que un porter pot ser de casa si és europeu, però com que ara no és el cas, confio que quan hi hagi relleu, si no arriben a temps Masip o Pau López, ens surti per aquí un nou Valdés.

I el Barça? Si contra el Betis hagués fet el joc col·lectiu que va mostrar al camp de l’Inter, com a mínim hauria empatat.