Un líder diferent
El Barça continua líder de la lliga, però s’assembla poc a l’equip que fa un any, a més de comandar la classificació del campionat, ja començava a encarrilar la victòria final. Llavors Valverde acabava d’arribar i Neymar acabava de marxar. La prioritat era falcar l’equip i reconstruir-lo al voltant de Messi, dia a dia, partit a partit, i la lliga era el millor escenari per aconseguir-ho. El tècnic es va refugiar en el 4-4-2 i l’equip era sobretot sòlid i fiable. Tant que en aquest punt del campionat només havia encaixat 4 gols. I, es clar, havia sumat 34 punts de 36 possibles. Un any després, el seu equip també és líder, però no és ni sòlid i ni fiable, ja que ha encaixat 14 gols més i ha sumat 10 punts menys.
La sagnia defensiva és encara més cridanera si acudim a la història i veiem que el Barça no havia encaixat tants gols (18 en 12 partits) des de fa més de 40 anys, concretament des de la temporada 74-75. Val la pena recordar, a tall d’anècdota, que aquella temporada (la segona de Johan Cruyff a l’equip) el Barça tenia moltes il·lusions posades en la copa d’Europa, perquè no l’havia jugat durant 14 anys, des de la desafortunada final de Berna (1961). Coincidència? Potser, però és un fet que després de guanyar 8 de les últimes 10 lligues i de no pintar gaire cosa a Europa els últims anys, amb tres eliminacions seguides en els quarts de final, el que motiva de veritat els jugadors –i també el club– és la Champions. I la trajectòria de l’equip no n’ha deixat gaires dubtes, amb grans partits i els millors minuts de futbol contra PSV, Tottenham i Inter i una versió molt menys intensa, brillant i regular a la lliga.
Els 18 gols encaixats tenen un altre gran responsable. La decisió de Valverde de fer un pas endavant en atac, aprofitant el talent ofensiu que té a la plantilla, era ambiciosa i lògica, com el retorn al 4-3-3, però això ha debilitat l’equilibri defensiu de l’equip, perquè el 4-3-3 obliga els davanters a ser molt més agressius i constants en la pressió i és un fet que Messi té llicència per torturar els rivals a còpia de driblatges, gols i assistències, però també per pressionar i defensar quan ho cregui convenient. Per això, sense Messi, l’equip ha brillat en l’aspecte col·lectiu. Una paradoxa que ara, amb l’argentí recuperat, li tocarà resoldre a Valverde.