Doncs sí. La setmana passada vam estar al centre penitenciari de Lledoners. Pep Guardiola i un servidor. Una activitat més de les que s’organitzen per mirar d’ampliar la perspectiva dels interns. N’hi ha de teatre, de música, de cuina i, també, d’esports. En el nostre cas, una trobada amb tots aquells que ho van desitjar. I, és clar, tractant-se d’una personalitat com Guardiola ja us podeu imaginar que el teatre de la presó era ple a vessar, amb totes les cadires plenes, amb moltes samarretes del Barça –i, també, del Real Madrid–, amb força gent recolzada a la paret, atents a les explicacions del tècnic del Manchester City. Vam exposar les virtuts del futbol a nivell social i la realitat econòmica del negoci abans d’entrar en l’àrea esportiva i en les preguntes de la concurrència. Moltes. Més d’una hora. I de tota classe. I, per fortuna per als interns, amb un Guardiola relaxat i xerraire que va provocar molts aplaudiments. Això sí, també se’n va endur l’estirada d’orelles d’una parella d’ivorians que van retreure-li que no comptés amb Touré Yaya, ni en el Barça ni a Manchester. “És el nostre capità!”, li van dir.

Un pres li va preguntar, també, sobre la situació política. “Perdoni, Sr. Guardiola; què en pensa, vostè, que aquí, a Lledoners, hi hagi set companys tancats sense que hagin comès cap delicte?” No cal donar detalls de la resposta. Ja podeu imaginar-vos-la. Ovació a la sala. Si allà hi havia algú que pensava el contrari, deixeu-m’ho dir, no es va manifestar. En cas contrari, és clar, ho hauríem explicat. Aquells que s’asseien al costat dels polítics catalans –que no estaven tots junts sinó barrejats amb els seus companys– els van abraçar, els van donar un cop a l’esquena o els van fer un comentari d’ànim. Perquè, efectivament, allà estaven ells, distribuïts per la sala. Asseguts a les cadires, els consellers Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn, el diputat Jordi Sànchez i el president d’Òmnium, Jordi Cuixart. El vicepresident Oriol Junqueras tenia visita. Va treure el cap per saludar però no va participar en la xerrada. I en acabar, salutacions, abraçades i quatre paraules per observar l’extraordinària dignitat d’aquesta gent que pateix la vergonya democràtica més fastigosa de l’Europa occidental.

I com estan?, pregunteu tots. I us pregunto jo, com estaríeu vosaltres, tancats a la presó, ostatges d’un estat que fa bandera de la seva injustícia? Com estaríeu vosaltres quan escolteu la veu de la vostra mare, per telèfon, dient-vos que està bé? O del vostre fill petit, que diu que té ganes de veure-us més sovint? O de la vostra parella, incansable en la batalla per fer la causa ben visible? Estan com estan, amb dies millors i altres de pitjors, amb les emocions permanentment radicalitzades. Això sí, amb molta energia, ferms i convençuts –cadascú amb els seus matisos– que la lluita valdrà la pena.

I tal com vam entrar, vam sortir. Bé, igual no. En silenci i amb mal de panxa. Nosaltres, al carrer; i ells, tancats. Per pensar diferent. Per mirar de complir el mandat dels ciutadans que els vam fer confiança. Presos polítics en tota regla. Com la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, a Mas d’Enric, o la consellera Dolors Bassa, a Puig de les Basses. O la gent que hi ha a l’exili. Ni un pas enrere fins que ells no siguin lliures. Seguim tenint pressa.