Aquell gol i aquest tango...
Contra l’Atlético, espero un cop de puny sobre la taula i consolidar un lideratge en la lliga que, fins ara, conservem gràcies a febleses alienes. De mèrits propis, llevat del 5-1 infligit a la paupèrrima banda de Can Padrós, no en recordo cap...
Arturo Vidal pot ser titular. El xilè no era a la meva llista per reforçar la medul·lar (com sí que hi eren Kanté o De Jong, perfils distints i complementaris). Ara bé, Vidal és un primer espasa i, en bon estat físic, aporta caràcter i força, a més del preuat gol de la segona línia. I tècnicament és bo (si no ho fos, Guardiola no l’hauria fitxat per al seu Bayern). Avui aposto per Vidal al mig del camp, una línia –val a dir-ho– dotada d’efectius suficients per fer rotacions de qualitat.
Tanmateix, en clau de futur se’ns (gairebé) assegura que Adrien Rabiot acabarà jugant en el Barça. És un notable migcampista i vindria lliure, però a mi no em fa el pes. No el canvio per Rakitic, i m’agrada més De Jong. I ja posats a prioritzar, de cara a la temporada que ve busquem un 9 acreditat, que Suárez ja sumarà 32 primaveres...
El millor gol de Messi
En una entrevista recent (19/11), preguntat sobre el millor gol de Messi, el benvolgut Thierry Henry va sorprendre amb l’elecció d’un que Leo va marcar al Màlaga al Camp Nou (22/3/2009). “Va desafiar la lògica”, argumenta el francès.
És divertit el joc d’escollir les millors obres mestres dels genis: la millor òpera de Wagner, tragèdia de Shakespeare, pintura de Van Gogh, pel·lícula de Kubrick, cançó dels Stones... o gol de Messi, el geni dels estadis. Partint de la premissa que el millor ha de combinar bellesa, dificultat, rival, transcendència i èpica, entre els 649 gols (oficials) que el nostre 10 ha celebrat amb el Barça, la meva elecció és: 27/04/2011, Madrid, Chamartín, Champions (semifinals anada). En joc, la supremacia del futbol mundial i moltes coses més. Minut 85, guanyem 0-1. A tocar del cercle central, Messi es cus la pilota a la bota i es llança ell sol contra el Madrid. Majestuós, supera fins a quatre jugadors blancs (a Ramos, el carnisser, dues vegades) i, caient, defineix amb suavitat a la dreta d’un Casillas impotent. Sublim!
A propòsit, un Casillas sincer ha qualificat aquells clàssics (21/11, Universo Valdano) com “una bogeria de tensió en què va començar a sortir aquell madridisme que a mi mai m’ha agradat”. A ells, els dirigia un tal Mourinho, amb una missió, llicència per executar-la i un lema: al Barça no se’l pot guanyar, però se’l pot destruir. Aquell gol va desafiar el canvi de cicle forçat...
River-Boca, l’últim tango...
Entre canapè i canapè, en un acte social, vaig presentar dos argentins que no es coneixien: “Óscar-Matías, Matías-Óscar. Por cierto, Matías es de River”, vaig apuntar tot i saber que Óscar (monitor de tennis) és fanàtic de Boca... “¿Así que sos de la B, viejo?” (recordant el descens a segona de River el 2011), va ser la salutació del susdit, a la qual Matías (metge pediatre) va respondre amb cicuta: “¡La concha! Ahora sé porqué la sala huele a bostero” (merda de cavall, despectiu aplicat als de Boca)...
River i Boca ballen avui el tango que els marcarà la vida. Amb un 2-2 a la Bombonera, el Monumental dictarà sentència. La por de ser vençut supera el desig de victòria. En una prèvia viscuda a l’Argentina amb passió desorbitada, el tècnic que amb Boca va guanyar la Libertadores del 2007, M.A. Russo, aposta per rebaixar tensió: “Ningú serà un fracassat si perd aquesta final.” Bonic de sentir, però no s’ho creu ni ell...
