El comiat de la Davis de sempre
Una multitud es va aplegar des de divendres per veure el França-Croàcia de copa Davis a l’estadi Pierre Mauroy de Lille. Més de vint mil espectadors que van ser testimonis en directe de la darrera final del format tradicional d’una competició que va néixer el 1900 i de la qual s’han jugat 106 edicions. El rècord de públic el van establir en el mateix escenari les 27.000 ànimes que van veure la final França-Suïssa que Roger Federer i Stan Wawrinka van liquidar com si res. Des de llavors, Federer només ha jugat una eliminatòria. Esgrimir que el suís o Djokovic no seran a Madrid el 2019 en la fase final de la nova Davis ideada per l’empresa Kosmos de Gerard Piqué per atacar la implantació del nou model, és un argument discutible, perquè tant l’un com l’altre s’han perdut sovint moltes cites. La seva negativa respon a l’atapeïment del calendari i també a altres interessos. Federer, per exemple, organitza al setembre la Laver Cup –Europa-resta del món– a Austràlia i Djokovic és el president del consell de jugadors de l’ATP. El circuit ha creat l’ATP Cup a partir del 2020 contraprogramant la Davis. Tres competicions de seleccions que lluitaran pels patrocinadors. La Davis tenia uns components innegables d’ambient, rauxa i passió que recordarem amb nostàlgia. També recordarem, donant valor al tennis català, encara que no ens deixin tenir selecció, que Espanya va guanyar la seva primera enciamera al Palau Sant Jordi amb tres tennistes catalans: Albert Costa, Àlex Corretja i Joan Balcells.
Hi ha arguments de tots colors. Els jugadors francesos, per exemple, van negar l’entrada al vestidor al seu president de federació l’any passat quan celebraven el títol contra Bèlgica per haver votat a favor de la proposta Kosmos. No en va, a França el sistema tradicional li ha anat prou bé. Quant a l’atapeïment, del qual es queixen els tennistes, el campió actual de la Davis ha de jugar quatre eliminatòries per aixecar l’enciamera. Ara, en farà prou amb assistir una setmana al novembre a la fase final, que té un acord de 25 anys per consolidar-se i, aspecte clau, per enganxar les noves figures. Tot plegat, després d’un canvi en què la mare dels ous ha estat el descens d’ingressos de la federació internacional amb la Davis de tota la vida.